-

No és la teva pell,
els teus ulls,
la teva veu
o la teva olor.
No és la teva presència benèfica,
la tendresa del teu pit,
les teves cuixes, les mans,
els braços, les cames,
els peus, els malucs,
les espatlles, el coll,
les galtes, els llavis,
les parpelles.
Ni la manera com em mires,
com em toques,
com em passes els dits lleugerament,
amb una delicadesa extrema, sagrada,
per l’espatlla i el coll
com si hi collissis flors
o hi sembressis les flors
que colliràs més endavant,
i jo no puc fer altra cosa
que tancar els ulls i donar gràcies
i desitjar que tothom
pugui sentir aquesta perfecta dolcesa.
No és la manera com camines,
com tens por,
com et brillen els ulls
o t’enrojoles.
Ni agafar-nos la mà
o despertar-me de matinada
amb la cara al teu pit.
Tampoc és com m’aculls i com em parles,
com m’expliques el que sents,
el que et preocupa, el que t’alegra,
com em preguntes i m’escoltes
perquè vols entendre’m,
encara que saps que és impossible.
Tampoc l’abraçada d’arbre
o de muntanya o de pluja
que em regales perquè sí.
No és cap de les teves qualitats o els teus defectes.
No és la manera com m’ho dónes tot,
com acceptes tot allò de bo que t’ofereixo
o no dónes importància a les meves pífies.
Ni el plaer de tenir-te tan a prop
o l’alegria de comprendre
que no som res
d’allò que crèiem que érem:
que no som un home i una dona
que s’esperen l’un a l’altra
com un sol que s’enfila:
que les persones no estem separades,
que vivim en simbiosi.
Tampoc són les rialles
de quan juguem com dos nens,
ens abandonem l’un sobre l’altre
amb total despreocupació,
reconeixem les bestieses
que ens passen pel cap
i que ens enganyen la mirada.
No és respirar aquest silenci comú,
demanar-te perdó després de ser tan brusca
o veure’t somriure, relaxat,
perquè comences a esperar poques coses.
No és sentir-me part de tu
i que et sentis part de mi,
que siguem dues petites masses d’aire
que s’instal·len l’una en l’altra.
No és l’espai immens, sense paraules,
que se m’obre dintre teu.
No és això.
No és res de res de tot això.
Si sóc sincera,
no sé trobar un motiu a aquest amor
que se m’ha apoderat com una heura imprevisible
i a poc a poc abraça allò que toco.
No sé distingir per què t’estimo així
a tu precisament.
No té sentit.
Estic vençuda,
derrotada.
M’he rendit.
I això és el que em resulta
més incomprensible:
que ara que el sento per a tu,
aquest amor tranquil, medicinal,
començo a sentir-lo per a tothom,
perquè amb tu m’he adonat
que tots som el mateix.
I m’estic molt agraïda
d’haver-me permès
acceptar aquest regal.

-

Vet aquí:

Està cridant
en les muntanyes,
les glaceres,
la impudícia,
el progrés.

I tant que eixorda.
I no ho sentim.

* * *

Jo dic que hi ha un exili més punyent
que ja ve d’abans de néixer.

* * *

El deliri és col·lectiu,
però voluntari.

* * *

La teranyina és així de subtil.
Si no la mires, no la veus.

* * *

Enemic és aparença.

* * *

Són ombres
de moixó disfressat de mamut.
S’evaporen.

* * *

De vegades s’hi arriba
per la banda oposada.

-

El pla més profund al qual es pot arribar en la reinterpretació del llenguatge religiós es dóna quan la mateixa religió, en conjunt, es considera com un gènere literari, com un artefacte lingüístic per indicar el lloc on es dóna l’autèntica trobada amb Déu, més enllà de les estructures definides com a religioses. Aquest intent és el punt final de l’esforç hermenèutic, i aspira a situar exactament i sense cap possibilitat de distracció el lloc on podem trobar Déu: l’autèntica salvació o il·luminació no cal cercar-la principalment en exercicis específics de religiositat sinó en el cor de l’experiència del viure i del lliurament amorós als altres.

-

Ramon N. Nogués
Del llibre Déus, creences i neurones (Fragmenta Editorial, 2007)

-

.

III

La gent emet judicis
idèntics en el desordre,
encara que tard o d’hora
hagi d’acceptar el seu
món com una mera il·lusió.
I tothom us demana resplendors
o poder cavalcar força lleons.
Ningú ja no s’endinsa al laberint
portant unes balances a la mà.
L’ombra els fuig pel mirall.
Duen barret al cervell.
Sang de cera els dóna vigoria.
¿Es relacionen les paraules
a mesura que les creences
relaten pactes inventats
que només estan d’acord amb les paraules?
I ¿què sabem de l’origen dels temps?
¿Qui baixa portant un llamp
l’escala del firmament?
El mar de baix és igual que el de dalt,
i les afinitats ens influeixen.
Prou moviments de salutació.
No hi pot haver fronteres definitives.
Del sostre cau una gota de foc.
Noto que a terra hi corre una energia,
segurament com la que mou els astres.
El món hauria d’ésser dividit
horitzontalment per afinitats,
no pas verticalment i sense fronteres.
Hi ha coses que vistes
són més senzilles que explicades.
No és bo que un crani
pugui servir de timbal
i els sons es converteixin en sorolls.
No. La sonoritat de la veu,
la seva força modulada,
reuneix les energies del pensament
si entre les síl·labes de les paraules
barreges les lletres dels punts cardinals.
Però jo no seré jo si no supero el temps
i un llamp mal dirigit m’encén l’escombra.
Tal com darrere la veu hi segueix l’eco,
el món és unit
per correspondències
que no indiquen cap calendari.
Transformo la serp en un tros de corda.
Seguint els passos del pensament
més enllà de les aparences,
avui només presto atenció
a formes triangulars.

Joan Brossa

Del llibre Sumari astral (Edicions 62, 1999)

-

-

LES TEVES MANS

Embolcallen amb vels goig i tristesa.
Són sostre d’una xarxa de perfum,
són els ventalls, amor, del meu costum
i serveixen d’espasa a la sorpresa.

M’agraden quan alegen entre el fum
o quan remouen brins de senzillesa;
les teves mans són alegria encesa
i fulles d’un pomer al clar de la llum.

Castellets de l’amor. Flames de ploma.
Són banderetes del teu parlar. Són
i toquen sense pes, clares d’un món

que tu modules des dels teus Bagdads.
Respires per les mans, amor. Són poma
i estel saboner quan renten els plats.

Joan Brossa

-

mix brossa coberta CAM00826CAM00860Pop-arbre pop arbre de canto

Aquesta és la meva resposta personal:

Perquè estimem la poesia. La poesia transforma el món i la visió, i això ens fa molta falta.

Perquè estimem la nostra terra. Li devem la vida i li estem molt agraïts.

Perquè estimem les persones, i les persones, si no rebem aliment d’amor i saviesa, ens morim en vida.

Perquè estimem la cultura. La cultura, si la comprenem en profunditat, ens allibera. I la incultura ens esclavitza.

Perquè estimem l’art, que pot ser un mirall perfecte de la nostra essència d’amor. I ens cal adonar-nos-en, que som amor.

Perquè estimem l’esperit crític, sense el qual no és possible viure conscientment.

Perquè necessitem canviar, pensar noves idees, mirar de maneres diferents, ser una mica bojos i una mica nens.

Perquè no creiem en la visió pessimista i estreta, sinó en els horitzons sense límits.

Perquè tots plegats tenim un potencial immens de ser lliures, però el que fem en general és patir i desgastar-nos. Quina llàstima i quina pèrdua de temps.

Perquè estem combregant amb rodes de molí, molt més del que volem admetre.

Perquè podem ser els amos de la nostra pròpia vida. Senzillament.

Perquè no volem desaprofitar l’oportunitat de ser aquí ara mateix.

Perquè som els més afortunats, però si no estem atents no ho sabem apreciar.

Perquè tots som rics d’idees, de bellesa, d’alegria, d’amor, de qualitat, de gràcia, d’originalitat, de valor.

Perquè podem viure en equilibri amb el planeta, amb el col·lectiu i amb nosaltres mateixos.

Perquè és possible fer les coses ben fetes.

Perquè us estimem i ens estimem i estem farts d’estar encadenats a unes maneres de fer que ens fan infeliços.

Perquè ser terrícola és un honor i una responsabilitat.

Perquè el món el fem nosaltres.

 

com l’escuma i l’onada, nosaltres. et mire
al fons dels ulls i em reconec: lava
que habita al cor radiant del volcà.
contemple com creix un cirerer d’arboç
des del ventre humit de la terra. et respire
tota la llum per omplir-me els rius
de la pell d’espores de joia. voldria retenir
l’aigua ràpida i preciosa de l’instant,
però el temps on ens banyem és sempre un altre.
prompte arribarà l’hora encesa de la paraula
i aprendràs a dir-me
mare.

 

Christelle Enguix

 

 

Igual que un vers és bell quan és inqüestionable,
també un rostre. No et fan bonica els trets
simètrics ni el gruix d’uns llavis perfectes,
sinó com trets i ulls evidencien
l’ànima. I doncs és bonic el rostre
que no menteix, com n’és la poesia
que somriu a l’objectiu sense trampes.

 

Laura López Granell

 

Hi ha un poema de Seamus Heaney del llibre North, del 1975, titulat “Singing School”. És un poema complex, dividit en diverses parts, una de les quals es titula “Summer 1969″. Explica l’època en què Heaney es va establir a Madrid. Hi contrasta la tensa “pau” de la dictadura franquista amb la tràgica successió de notícies que arribaven d’Irlanda del Nord.
-
L’artista de referència en el poema de Heaney és Goya, en el meu és Chillida. L’estiu del 2013 m’ha suggerit aquest poema, rememorant el poema de Heaney, amb la realitat del país basc i la companyia imaginada de Kirmen Uribe, l’interlocutor, lector en qui jo havia pensat.
-
-
-
ESTIU 2013
-
A Kirmen Uribe         
 
 -
L’ETA esdevé una paràfrasi on sintonitzar Seamus Heaney. Cal entendre que l’abraçada de la boa constrictor no és un exemple d’entendriment existencial. Fora, l’exèrcit de núvols va compactant, a camp obert, una amenaça perpètua. Petits i prescindibles, naveguem els hostes amb el vent en contra. A Donosti, el vent desgasta l’acer de l’“Haizearen Orrazia”, on Eduardo Chillida s’integra a les empremptes dactilars de la pedra. Cap derrota no és definitiva. I davant del semàfor vermell, buscàvem a l’extrem de l’acció un referent per mesurar els llavis del capvespre amb el regust insistent de l’asfalt, en caure ja la barrera de la carn, l’ossada d’una ètica imperturbable que ofereixi respostes concloents. La poesia no resta exempta de responsabilitat. Entre els replecs dels mots, explica que l’enemic no existeix, però ens fa saltar pels aires, de cop, en inflamar-se la sospita del missatge secret que nodreix l’expectativa del conflicte. La sorpresa i la rutina, com un fantasma que mou la bandera de la desconfiança, on la raó, decapitada, podreix el verd per exhalar la boira de Derry, de Bilbao, de Belfast, de Gernika.
-
-
Jordi Valls
-

-

La paraula que mou

Paraules que mouen i moviments que inspiren.
Un recital a duo des de la paraula, la veu, el cos, el ritme, la ment.

Amb els poemes de Laia Noguera i la dansa improvisada d’Helena Pellisé.

Dijous 17 d’octubre, a les 18.30h
Sala Tallers d’Els Carlins. Carrer Sabateria, 3 (Manresa)

Dins del festival literari Tocats de Lletra.

Abans de l’espectacle farem un tast de te, inspirat en els poemes de Laia Noguera. El conduirà la sommelier de tes Anna García.

-

Fotografia d'Oriol Segon

Fotografia d’Oriol Segon

Join 24 other followers

abril 2014
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« mar    
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
282930  
Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

%d bloggers like this: