-

EL APÓCRIFO DE IXIL

I

Cuando te llamo Madre, yo no digo nada,
digo sólo la esperanza de un perpetuo nacimiento.
¿Quién es quien es? Nadie es nada,
salvo un perpetuo proyecto, salvo un inútil comienzo,
un amor y una esperanza, una lucha y un delirio,
y un final estupefacto sin principio conocido.

Gabriel Celaya
Trayectoria poética. Antología (Castalia, 1993)

-

-

Es ven la saviesa en un mercat desolat, on ningú no acut a fer compres,
i a les feixes marcides on debades, per treure’n el pa, llaura el pagès.

William Blake

-

Llibres profètics de William Blake (Edicions 62, 1976)
Traducció de Marià Manent

-

Se senten els càntics pertot.
A cada cèl·lula hi habita
l’essència de tota la bellesa,
i és immensa, inabastable.

-

-

Me n’adono de nou:
més val no creure res.
Tot allò que percebo
és la meva opinió.
El dolor tan intens
és una cara de la llum.
L’absolut és l’essència de tot
i tot és un gest que s’esvaeix.

-

-

És això el que he de dir?
Que no sé res?
Que no puc compartir més que misèria?
Era aquest el poema, el meu destí?

-

-

Ser testimoni del misteri,
mer contemplador del món,
arqueòleg de l’essència,
científic de la consideració,
infinit estudiant primigeni,
iniciador de la compassió.
Jo sóc l’aprenent del silenci,
tot m’incita a enamorar-me
de tot.

Jaume C. Pons Alorda
Els estris de la llum (Documenta Balear, 2008)

-

-

No és la teva pell,
els teus ulls,
la teva veu
o la teva olor.
No és la teva presència benèfica,
la tendresa del teu pit,
les teves cuixes, les mans,
els braços, les cames,
els peus, els malucs,
les espatlles, el coll,
les galtes, els llavis,
les parpelles.
Ni la manera com em mires,
com em toques,
com em passes els dits lleugerament,
amb una delicadesa extrema, sagrada,
per l’espatlla i el coll
com si hi collissis flors
o hi sembressis les flors
que colliràs més endavant,
i jo no puc fer altra cosa
que tancar els ulls i donar gràcies
i desitjar que tothom
pugui sentir aquesta perfecta dolcesa.
No és la manera com camines,
com tens por,
com et brillen els ulls
o t’enrojoles.
Ni agafar-nos la mà
o despertar-me de matinada
amb la cara al teu pit.
Tampoc és com m’aculls i com em parles,
com m’expliques el que sents,
el que et preocupa, el que t’alegra,
com em preguntes i m’escoltes
perquè vols entendre’m,
encara que saps que és impossible.
Tampoc l’abraçada d’arbre
o de muntanya o de pluja
que em regales perquè sí.
No és cap de les teves qualitats o els teus defectes.
No és la manera com m’ho dónes tot,
com acceptes tot allò de bo que t’ofereixo
o no dónes importància a les meves pífies.
Ni el plaer de tenir-te tan a prop
o l’alegria de comprendre
que no som res
d’allò que crèiem que érem:
que no som un home i una dona
que s’esperen l’un a l’altra
com un sol que s’enfila:
que les persones no estem separades,
que vivim en simbiosi.
Tampoc són les rialles
de quan juguem com dos nens,
ens abandonem l’un sobre l’altre
amb total despreocupació,
reconeixem les bestieses
que ens passen pel cap
i que ens enganyen la mirada.
No és respirar aquest silenci comú,
demanar-te perdó després de ser tan brusca
o veure’t somriure, relaxat,
perquè comences a esperar poques coses.
No és sentir-me part de tu
i que et sentis part de mi,
que siguem dues petites masses d’aire
que s’instal·len l’una en l’altra.
No és l’espai immens, sense paraules,
que se m’obre dintre teu.
No és això.
No és res de res de tot això.
Si sóc sincera,
no sé trobar un motiu a aquest amor
que se m’ha apoderat com una heura imprevisible
i a poc a poc abraça allò que toco.
No sé distingir per què t’estimo així
a tu precisament.
No té sentit.
Estic vençuda,
derrotada.
M’he rendit.
I això és el que em resulta
més incomprensible:
que ara que el sento per a tu,
aquest amor tranquil, medicinal,
començo a sentir-lo per a tothom,
perquè amb tu m’he adonat
que tots som el mateix.
I m’estic molt agraïda
d’haver-me permès
acceptar aquest regal.

-

Vet aquí:

Està cridant
en les muntanyes,
les glaceres,
la impudícia,
el progrés.

I tant que eixorda.
I no ho sentim.

* * *

Jo dic que hi ha un exili més punyent
que ja ve d’abans de néixer.

* * *

El deliri és col·lectiu,
però voluntari.

* * *

La teranyina és així de subtil.
Si no la mires, no la veus.

* * *

Enemic és aparença.

* * *

Són ombres
de moixó disfressat de mamut.
S’evaporen.

* * *

De vegades s’hi arriba
per la banda oposada.

-

El pla més profund al qual es pot arribar en la reinterpretació del llenguatge religiós es dóna quan la mateixa religió, en conjunt, es considera com un gènere literari, com un artefacte lingüístic per indicar el lloc on es dóna l’autèntica trobada amb Déu, més enllà de les estructures definides com a religioses. Aquest intent és el punt final de l’esforç hermenèutic, i aspira a situar exactament i sense cap possibilitat de distracció el lloc on podem trobar Déu: l’autèntica salvació o il·luminació no cal cercar-la principalment en exercicis específics de religiositat sinó en el cor de l’experiència del viure i del lliurament amorós als altres.

-

Ramon N. Nogués
Del llibre Déus, creences i neurones (Fragmenta Editorial, 2007)

-

.

III

La gent emet judicis
idèntics en el desordre,
encara que tard o d’hora
hagi d’acceptar el seu
món com una mera il·lusió.
I tothom us demana resplendors
o poder cavalcar força lleons.
Ningú ja no s’endinsa al laberint
portant unes balances a la mà.
L’ombra els fuig pel mirall.
Duen barret al cervell.
Sang de cera els dóna vigoria.
¿Es relacionen les paraules
a mesura que les creences
relaten pactes inventats
que només estan d’acord amb les paraules?
I ¿què sabem de l’origen dels temps?
¿Qui baixa portant un llamp
l’escala del firmament?
El mar de baix és igual que el de dalt,
i les afinitats ens influeixen.
Prou moviments de salutació.
No hi pot haver fronteres definitives.
Del sostre cau una gota de foc.
Noto que a terra hi corre una energia,
segurament com la que mou els astres.
El món hauria d’ésser dividit
horitzontalment per afinitats,
no pas verticalment i sense fronteres.
Hi ha coses que vistes
són més senzilles que explicades.
No és bo que un crani
pugui servir de timbal
i els sons es converteixin en sorolls.
No. La sonoritat de la veu,
la seva força modulada,
reuneix les energies del pensament
si entre les síl·labes de les paraules
barreges les lletres dels punts cardinals.
Però jo no seré jo si no supero el temps
i un llamp mal dirigit m’encén l’escombra.
Tal com darrere la veu hi segueix l’eco,
el món és unit
per correspondències
que no indiquen cap calendari.
Transformo la serp en un tros de corda.
Seguint els passos del pensament
més enllà de les aparences,
avui només presto atenció
a formes triangulars.

Joan Brossa

Del llibre Sumari astral (Edicions 62, 1999)

-

Join 27 other followers

Arxius

agost 2014
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« jun    
 123
45678910
11121314151617
18192021222324
25262728293031
Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 27 other followers

%d bloggers like this: