Era un matí. Era tardor. Havia sortit a passejar. Ja feia fred, però feia sol, i al sol s’hi estava bé perquè escalfava.

M’havia llevat amb el cor encongit, però aquell sol me l’eixamplava, i a cada passa se’m feia una mica més tou i content. Què deu tenir el sol, que escalfa el cor, que és tan endins i amagat de mi mateixa?

El terra era encara moll de la pluja de la nit. A mi em semblava que el sol hi jugava. Hi havia espurnes que saltaven, petites llavors de llum, i a mi em semblava que podia collir-les amb els ulls.

Les cigonyes passaven. N’hi ha un munt a la meva ciutat. M’agrada com repiquen amb el bec. És com si volguessin aplaudir, però, com que no tenen mans, piquen de bec.

El meu cor, entre el sol i els tolls i les cigonyes, ja no recordava que s’havia llevat encongit i em demanava permís per sortir a xipollejar en els bassals i jugar amb els rajos de sol en un núvol o un bec. Quines ales té el cor, que pot fer aquests viatges?

Vaig aturar-me. Les moreres s’havien anat esgrogueint cada dia una mica. Havia de tancar els ulls perquè el sol m’enlluernava. Sentia l’escalforeta, la gent que passava pel carrer, l’aire, els cotxes. Sentia el meu cor.

Què més podia desitjar que aquell moment que era perfecte en si mateix? Perquè no li faltava ni li sobrava res, a aquell moment.

Això em va fer pensar que potser tots els altres moments de la vida també són així de senzillament perfectes, només que jo no me n’adono.

Jo que tan sovint dic que no al cor, que no surti del cau, que allà fora tindrà fred i es perdrà. Perquè m’oblido que no hi ha res que pugui fer mal de veritat al meu cor. Ni al meu ni al de ningú.

Perquè el cor no el pots delimitar, ni comença ni acaba, ni apareix ni continua. El pots assenyalar, el teu cor? És clar que no! Perquè ho és tot. És tot allò que veu i sent i respira, tot allò que estima.

Per això és indestructible.

-

Per a Montserrat Abelló

Al bosc on hi ha la deu, tot és silenci.
Camina la poeta amb les mans buides,
pitjant amb gratitud la terra fèrtil.
Poeta són els arbres. Poeta són les ombres
i el sol que broda l’aire. Camina la poeta.
S’hi perd i s’hi retroba. Somia certitud.
I s’atansa a la deu, la deu que és mare.
Pren l’aigua amb les mans buides,
rebent amb gratitud la parla fèrtil.
I el gran silenci.

-

La llibertat podria ser no ser esclau de les idees. Adonar-te que no saps res i relaxar-te en la teva ignorància. No esperar res dels altres. No esperar res de tu mateix. La llibertat deu ser l’esforç. Fer servir correctament el temps i el cos. No fer res de què et puguis penedir. La llibertat podria ser conèixer-te. Mirar els altres. Adonar-te que no hi ha ningú que ho tingui fàcil. Que tots envellim, emmalaltim, ens preocupem, tenim gana i tenim set. La llibertat deu ser viure tal com viuries si sabessis que demà et moriràs. Deixar d’esperar que les coses i les persones siguin tal com tu vols. Deixar de pensar que la teva manera és la bona. Adonar-te que tu no ets aquesta paranoia. Fer cas de les persones que són més sàvies que tu. Escollir bé la companyia. No fer de la teva vida un drama, i menys el drama dels teus pares. Anar en compte amb les promeses. No dir “mai” ni dir “sempre”. El silenci. La llibertat deu ser no esperar que les coses siguin fàcils ni difícils. No penjar-te medalles ni sentir-te culpable. Entendre que tot es fa entre tots. Ser responsable i confiar. La llibertat, estimar el teu veí. Perdonar, escoltar, permetre, alegrar-te de l’alegria dels altres. La llibertat no es deu poder demanar a ningú. Deu ser una decisió personal que té a veure amb la manera com menges, com parles, com camines, com respires. Perquè la llibertat podria ser entendre que el món són les teves idees. Que no es tracta de canviar les coses de fora, sinó la manera com les mires. Deixar de culpar i deixar de fer-te la víctima. Entendre que l’enemic i el passat no existeixen. I el futur tampoc. Adonar-te que la identitat és una construcció. Entendre que les situacions són transitòries. Que les percepcions són transitòries. Que les necessitats són transitòries. Que la realitat és molt lluny de la teva opinió. Que, mentre opinis, no sabràs reconèixer què hi ha de debò. La llibertat podria ser saber distingir entre la veritat i les paraules, entre la fabricació i l’essència. Ser conscient de què ets i actuar en conseqüència. Acceptar que el sentit s’escapa a l’intel·lecte. La llibertat podria ser renunciar a les conviccions. Renunciar a classificar, a anomenar. Renunciar a les herències verinoses. La llibertat deu ser donar les gràcies. Donar la mà. Adonar-te que tu i l’altre sou iguals. Adonar-te que ni tu ni l’altre no sou ni tu ni l’altre. Adonar-te que no hi ha res per perdonar. Reconèixer els teus errors sense enfadar-t’hi i estimar els errors dels altres. La llibertat deu ser agrair a ta mare, a ton pare, als germans, als amics, als avis i les àvies, als nebots, als néts, als veïns, als alcaldes, als professors, als alumnes, als pretendents, als terapeutes, les enginyeres, les procuradores, electricistes, físiques, químiques, arquitectes, pageses, conductores, fusteres, traductores, informàtiques, carteres, artistes, callades, sorrudes, amables, contentes i tristes, a les vaques i ovelles i pedres i cases i a tot, sense excepció, perquè és gràcies a tot que tens aquesta oportunitat única d’entendre. Perquè la llibertat podria ben ser aprofitar l’oportunitat de desfer-te de les teves creences i començar a viure de debò. Deixar de creure en els teus filtres. Deixar de creure en els teus límits. Deixar de creure en la teva petitesa desvalguda, en el somni que et van explicar que era la realitat. Sortir a passejar i deixar-te sorprendre. Estimar el planeta. Estimar les coses petites. Mirar al cel i estar orgullós de ser una partícula minúscula i prescindible connectada amb tots els universos desbordants de possibilitats i abundància. La llibertat deu ser entendre que la malaltia i la curació no poden venir d’enlloc més que de dintre. Que el temps no existeix. Que només veus allò que estàs disposat a veure. Deu ser adonar-te que el teu valor és infinit i exactament igual que el valor de tots els altres. Acceptar que és impossible que tu siguis millor ni pitjor que els altres i que no hi ha manera que els altres siguin millors ni pitjors que tu. La llibertat hauria de ser deixar de banda les comparacions i començar a tractar-nos bé. I entendre que avui mateix te’n pots anar a l’altre barri. Que, si has de demanar perdó, més val que ho facis ara. Ser lliure deu ser deixar de creure qualsevol paranoia disfressada d’argument racional que et passi pel cap i començar a mirar les coses tal com són. Abandonar la idea de càstig, de rebuig, de desgràcia, d’injustícia, de venjança, de traïció, d’error, i fer-te esclau, sense cap concessió, de l’amor incorruptible (per començar, cap a tu mateix). Deu ser actuar sense esperar cap resultat. Voler el millor per als altres i renunciar al petit pla en benefici del gran pla. La llibertat deu ser entendre que la llibertat és un concepte. Que sempre hem estat lliures i només cal que ho portem a la pràctica.

Laia Noguera i Clofent

-

EL APÓCRIFO DE IXIL

I

Cuando te llamo Madre, yo no digo nada,
digo sólo la esperanza de un perpetuo nacimiento.
¿Quién es quien es? Nadie es nada,
salvo un perpetuo proyecto, salvo un inútil comienzo,
un amor y una esperanza, una lucha y un delirio,
y un final estupefacto sin principio conocido.

Gabriel Celaya
Trayectoria poética. Antología (Castalia, 1993)

-

-

Es ven la saviesa en un mercat desolat, on ningú no acut a fer compres,
i a les feixes marcides on debades, per treure’n el pa, llaura el pagès.

William Blake

-

Llibres profètics de William Blake (Edicions 62, 1976)
Traducció de Marià Manent

-

Se senten els càntics pertot.
A cada cèl·lula hi habita
l’essència de tota la bellesa,
i és immensa, inabastable.

-

-

Me n’adono de nou:
més val no creure res.
Tot allò que percebo
és la meva opinió.
El dolor tan intens
és una cara de la llum.
L’absolut és l’essència de tot
i tot és un gest que s’esvaeix.

-

-

És això el que he de dir?
Que no sé res?
Que no puc compartir més que misèria?
Era aquest el poema, el meu destí?

-

-

Ser testimoni del misteri,
mer contemplador del món,
arqueòleg de l’essència,
científic de la consideració,
infinit estudiant primigeni,
iniciador de la compassió.
Jo sóc l’aprenent del silenci,
tot m’incita a enamorar-me
de tot.

Jaume C. Pons Alorda
Els estris de la llum (Documenta Balear, 2008)

-

-

No és la teva pell,
els teus ulls,
la teva veu
o la teva olor.
No és la teva presència benèfica,
la tendresa del teu pit,
les teves cuixes, les mans,
els braços, les cames,
els peus, els malucs,
les espatlles, el coll,
les galtes, els llavis,
les parpelles.
Ni la manera com em mires,
com em toques,
com em passes els dits lleugerament,
amb una delicadesa extrema, sagrada,
per l’espatlla i el coll
com si hi collissis flors
o hi sembressis les flors
que colliràs més endavant,
i jo no puc fer altra cosa
que tancar els ulls i donar gràcies
i desitjar que tothom
pugui sentir aquesta perfecta dolcesa.
No és la manera com camines,
com tens por,
com et brillen els ulls
o t’enrojoles.
Ni agafar-nos la mà
o despertar-me de matinada
amb la cara al teu pit.
Tampoc és com m’aculls i com em parles,
com m’expliques el que sents,
el que et preocupa, el que t’alegra,
com em preguntes i m’escoltes
perquè vols entendre’m,
encara que saps que és impossible.
Tampoc l’abraçada d’arbre
o de muntanya o de pluja
que em regales perquè sí.
No és cap de les teves qualitats o els teus defectes.
No és la manera com m’ho dónes tot,
com acceptes tot allò de bo que t’ofereixo
o no dónes importància a les meves pífies.
Ni el plaer de tenir-te tan a prop
o l’alegria de comprendre
que no som res
d’allò que crèiem que érem:
que no som un home i una dona
que s’esperen l’un a l’altra
com un sol que s’enfila:
que les persones no estem separades,
que vivim en simbiosi.
Tampoc són les rialles
de quan juguem com dos nens,
ens abandonem l’un sobre l’altre
amb total despreocupació,
reconeixem les bestieses
que ens passen pel cap
i que ens enganyen la mirada.
No és respirar aquest silenci comú,
demanar-te perdó després de ser tan brusca
o veure’t somriure, relaxat,
perquè comences a esperar poques coses.
No és sentir-me part de tu
i que et sentis part de mi,
que siguem dues petites masses d’aire
que s’instal·len l’una en l’altra.
No és l’espai immens, sense paraules,
que se m’obre dintre teu.
No és això.
No és res de res de tot això.
Si sóc sincera,
no sé trobar un motiu a aquest amor
que se m’ha apoderat com una heura imprevisible
i a poc a poc abraça allò que toco.
No sé distingir per què t’estimo així
a tu precisament.
No té sentit.
Estic vençuda,
derrotada.
M’he rendit.
I això és el que em resulta
més incomprensible:
que ara que el sento per a tu,
aquest amor tranquil, medicinal,
començo a sentir-lo per a tothom,
perquè amb tu m’he adonat
que tots som el mateix.
I m’estic molt agraïda
d’haver-me permès
acceptar aquest regal.

-

Join 28 other followers

Arxius

octubre 2014
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« jun    
 12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
2728293031  
Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 28 other followers

%d bloggers like this: