You are currently browsing the monthly archive for març 2010.
00
Engana l’aucelum e tuteja l’aura.
Quilhat dins l’èrba salvatja
A perdut sos uèlhs
Raubats a la vèsta d’un soldat.
Tres gojats son venguts
Qu’an escampat sas tripas pel sòl
Per i prene qualque dròlla mal pintrada.
Privat de son còs de seda saura,
L’espaurugal
Fa de sòmis descabestrats
Que desvarian los ausèls.
00
Enganya l’ocellada i tuteja el vent.
Arborat en l’herba salvatge,
Ha perdut els ulls
Robats del vestit d’un soldat.
Han vingut tres xicots
I li han escampat les tripes per terra
Per jeure amb una noia mal girbada.Privat del seu cos de seda rossa,
L’espantaocells
Té somnis folls
Que desorienten els moixons.(Traducció: Laia Noguera i Clofent)
D’Ombras de luna (Editions la Margeride, 2010)
Fotografia i edició del llibre de Robert Lobet
Fotografia i gravat de Robert Lobet
o
Aquest és el poema que ho genera.
Jordi Aligué el llegeix i el traça.
A la dreta, el poema que en resulta.
o
La llum oberta de migdia.
Les mans a dalt de tot.
La flor d’espígol, les abelles.
Tu no fas res.
oooo
Monotip de Jordi Aligué
oo
o
o
o
Penetra l’espai Ramon Llull.
L’espai es vincla,
com l’arbre que ofereix, esbatanat.
Ramon Llull s’estavella.
I és el sol, i és el món.
o
o
o
9
I llavors una bufetada et gira
la cara, diu, és la llum, i un gran mal
t’explota als pulmons, i un tro, i diu: ¡au tira!
I allò és l’horror, sol entres a la plaça
banderillat, xic, escornat. La caça
ha començat, la vella et fa el morral.
ooo
Ve la tieta Maria amb…
pop
Ara paro.
I et parlo de casa estant, de nit,
bo i fent-me companyia, més o menys. Se m’acut
que és ara que ho llegeixes, en el teu ara, no
en el meu en què et parlo. Vull dir que els ares són,
segons com, el mateix solapat: segons com,
ets aquí perquè et parlo. Se m’acut que és estrany
el temps. No entenc com és que s’esdevé la vida.
Ombres xineses, mans que parlen per a algú.
Jo què sé si hi ha algú. Jo hi sóc, però m’adono
que el món és fet de codis indesxifrables, com
el que se succeeix en la teva comèdia:
una cosa subtil que entra i surt i s’amaga
i saps que no-reseja, i és justament perxò
que diuen els teus versos, com les ombres xineses
per a ningú, que diuen ni poc, ni molt, ni massa.
Ombres xineses? Dic:
parlaré com qui diu
no les coses que veu o que entén o analitza
o que s’inventa i prou, sinó les coses mòbils
que s’esquitllen com tu, que treus el nas i tornes
a entaforar-te al llibre, però no pots desfer-te
d’aquests versos que has fet. I es desfan aquests versos
ara l’un, ara l’altre, torno enrere, me’n vaig
endavant, un acord, un nus de carreteres,
un m’estiro, m’arronso. Dic: et veig en els versos
i em fan més companyia que jo, com si diguéssim.
pop
Deixa’m passar, diu l’altra, que tinc feina.
pop
En un moment o altre soparé quatre coses.
Però abans et llegeixo aquí i en el meu ara
i et dic coses sabent que del teu ara estant
estàs imaginant-me a la taula de casa,
pilons de llibres, discos, l’ordinador, la nit,
les sabatilles, jo amb els peus freds, no engego
la calefacció, aviat soparé,
però res, quatre coses, no hi penso quan escric.
I t’ho diré. Dic m’agrada aquest llibre
que has escrit, no sé dir-te si més o menys que els altres,
vull dir de poesia sí, però de teatre
o narrativa no puc comparar, ni idea.
De poesia sí. Ja t’he dit que m’agraden
els altres, però aquest, aquest és impossible,
no entenc com ets capaç d’escriure aquestes coses.
Torno a ficar-m’hi a dins. M’ho empasso, enlaio, dic:
pop
Tercer Graó. Diu: sóc un caragol,
per llà al jardí xip xip faig caminoi,
duc la caseta menjant una col.
Hi ha de tot a la casa modernista
i em pesa, però sóc possibilista:
patim patam vaig fent tip i mansoi.
pop
Com que estic escrivint en temps real, està
plovent de cop i volta. Per sort, he entrat la roba.
Encara no he sopat. Imagino que albertes
el que t’explico. Dic: m’agrada el llibre. Dic:
volia fer una crítica, però el llibre m’agrada
massa i no sé què dir. Per dir-los que m’agrada
moltíssim no dic res. O dic aquest poema.
Dic: dic aquest poema. Ara callo i llegeixo.
T’ho he dit, que el vaig llegir d’una sola tirada?
Vaig parar per dormir.
Pararé per sopar.
Tinc els peus congelats. Com volies que fes
una crítica? Què volies que digués?
pop
Nineta, cauen les flors, corre l’aigua,
tot se’n va sense deixar petja.
ooo
És que el llibre m’agrada tant que em poso a xerrar.
Dic: Heràclit ja ho deia que tot se’n va. Doncs jo,
riu avall, per les branques. I continuem, que diu:
pop
… el que pot ser i deixar de ser i el do’m
t’ho abocaré al silenci tartamut
ooo
testimoni d’un univers inútil,
cec, buit, ja que és possible sense tu,
d’un món rodant sense sentit, d’un fútil
trescar cap al no-res, però riurem
del mort i de qui el vetlla, i saltarem
i correrem tots dos i cadascú
ooo
i plorarem perduts en la foscor,
però riurem, riurem cançons, poemes,
misteris, sortilegis, sense por,
endevinalles, pols, tot cendra i pols,
fins al final del món, que dolç que dolç,
tu i jo: només dibuixos, teoremes.
pop
És per exemple en llocs com aquest que m’encanto
perquè veig la substància amagada que toca
el cuc que em saltirona amagat a l’ametlla.
ppp
… som déus a punt de ser expulsats per sempre
perquè la culpa doncs de qui serà?
aquesta culpa que no es pot triar
de qui de qui serà?
la culpa de ser nen ser home o dona
de qui de qui serà?
º
la culpa de patir de ser egoista
de perdre i de guanyar i de ser tirà
ser esclau ser blanc ser negre ser jueu
de qui de qui serà?
ser palestí ser jove gran o vell
de qui de qui serà?
ooo
de riure de plorar i de ser feliç
de la tristesa i de gaudir i la por
i la innocència i la perversió
de qui de qui serà?
i de ser pare o bé de no ser pare
de qui de qui serà?
ooo
la culpa de l’amor i el desamor
la culpa de l’oblit de la passió
de viure del desig i de la mort
de qui de qui serà?
la mort la mort la mort la mort al mar
de qui de qui serà?
oo
Ara no et queixis, dic, que t’he deixat lluir.
ooo
… i quan t’atrapi vet aquí per fi
allò que deixaré de fer, les coses
que estimo, el sol que escaires traça enclí
llepant amb llum el terra i les parets,
la meva taula estimo, paperets,
llapis, la ploma i tinta i tot de noses,
ooo
trobar els teus peus estimo al llit de nit,
els matins de diumenge mandrejant
entre tu i els llençols mig adormit,
fer un volt amb tu en silenci a ple migdia,
i tots dos passar comptes cada dia,
la llet, les tasses de te fumejant
ooo
a la tarda, venir-te a saludar
més que res i amb xiu-xiu obrir-te els ulls
com a les faules, i dir-te que és clar,
i després en dues o tres paraules
la nova passió de demà com baules,
i no diré el que no faré, mil fulls
ooo
d’enyorança omplirien l’infinit
del que no serà mai, el que he fallat,
tot el que buidarà la meva nit,
el que no hauré estimat ni conegut,
no hauré tastat, tocat, recorregut,
pes d’elefant de tot el no passat,
ooo
ni diré pas el que no escriuré mai,
poemes i històries que no seran,
la vida eterna de per riure rai,
que és inversió sense futur ni fruit
i que caurà també un bon dia al buit
quan tots els poemes s’esborraran.
ooooo
oooooooooooDe Comèdia (Edicions 62, 2008)
000
Diuen que és una terra
voltada de xiprers
com homes isolats
que encadenen el vent
al llarg del mur.
ooo
S’estén, aquesta terra, diuen,
per molts quilòmetres de sorra i sol
i s’hi senten els crits
de les pedres del mur
i els xiprers abatuts,
engabiats
per la fermesa de la llum.
000
I al centre hi ha una font
que raja sempre,
encativada de la llum.
El camí no hi arriba.
000
ooooooLaia Noguera i Clofent
oooo
9
Va anar així: al quilòmetre set de la comarcal,
en el punt en què roures i carrasques
s’enfonsen en els clots, i la boira s’hi hostatja,
accentuant els trets continentals del clima
i la monotonia eixuta dels tossals,
Lluci G. –que aquell dia lliurava de la feina–
va ser trobat amb signes, letals, de violència
al costat de l’anunci d’una parcel·la en venda
i d’un munt, rebregat, de sacs de pinso.
Les últimes notícies d’amics i coneguts
afirmen, concloents, que el difunt confessà
haver tingut contactes amb éssers d’altres mons,
concretament amb naus del gran planeta Alfheim
–albirades al cor de Montserrat,
o al cim del Pedraforca–, i que els robots daurats
que col·leccionava omplien, màgics,
les dues cambres del seu apartament
de la Verneda, barrejats amb rèpliques,
vulgars, de sants i monjos. A banda, és clar, hi havia
Poecilia, la noia de les algues
amb cos d’escata i sal, la humil sirena
vinguda d’una mar que es convertí, més tard,
en diminut aquari. I poca cosa més:
uns discos de death metal, uns pantalons gastats
i un munt d’escrits desats en un portàtil.
“És ben senzill transcriure el cel, si l’omples
amb la buidor dels signes”. “La mort? Una ventura
que es llança, lliure, al buit”. Paraules com aquestes
van ser trobades en un roc de calç
del Miocè mitjà, a tocar del cadàver
i dels turons inhòspits, plens de timons i esparts.
“Un bon paio”, digué el tiet Alfred,
com si tot fos el vol d’una errabunda mosca.
Però el temps només porta ocells amb cendra al bec,
ressons, perjuris, precs. I els testimonis parlen
d’un cel ataronjat. La invasió s’acosta.
opopo
ooooooooooooooooo De Col·lisions (Tres i Quatre, 2009)
