You are currently browsing the monthly archive for maig 2010.
Mirar a través.
L’esguard en l’esguard, en l’altra banda.
El mirall que conté totes les coses.
Així l’home va dir i es va aixecar,
va aixecar-se cap amunt i tocava les coses
amb els ulls.
Mirar a través, sense mirada.
A l’altra banda hi ha el mirall.
Els ulls ho sostenen.
Així l’home que s’aixeca,
les paraules com un ull contra
l’aire, contra el món.
L’esguard sense l’esguard,
en l’altra banda.
Vet aquí el primer dels textos que he escrit per al diaporama del Segon Festival de les Literatures Minoritàries d’Europa i del Mediterrani:
p
Parlar de no parlar,
del buit de cada cosa,
del buit de dintre
de cada petita vibració.
p
Aquesta tarda l’autobús de les Odes voltarà per Barcelona
amb Lluís Calvo, David Caño, Jordi Valls i Laia Noguera
dins de la programació de Barcelona Poesia.
p
Vet aquí un fragment de l’”Oda nova a Barcelona”, de Joan Maragall:
p
Alces molts gallarets i penons i oriflames,
molts llorers, moltes palmes,
banderes a l’aire i domassos al sol,
i remous a grans crits tes espesses gentades,
per qualsevulga cosa acorruades
entorn de qualsevol.
p
Mes, passada l’estona i el dia i la rauxa
i el vent de disbauxa, de tot te desdius;
i abandones la via i la glòria i l’empresa,
i despulles el gran de grandesa.
I encara te’n rius.
p
Te presums i engavanyes alhora
amb manto de monja i vestit de senyora
i vel de la musa i floc relluent;
pro mudes de pressa i, amb gran gosadia,
la musa i la nimfa i la dama i la pia
s’arrenca el postís i la veu disfressada,
i surt la marmanyera endiablada
que empaita la monja i li crema el convent.
I després el refàs més potent!
p
Esclata la mort de tes vies rialleres
en l’aire suau:
esclata impensada i segura i traïdora
com altra riallada escarnidora…
Riallades de sang!
El fang dels teus carrers, oh Barcelona!
és pastat amb sang.
I tens dreta en la mar la muntanya, ai! que venja
amb son castell al cim, i amb la revenja
mes ai! en el flanc!
I les coses que veig des de fora, també les veig des de dintre, per l’ull de mirar des de dintre, a través d’elles mateixes i a través de mi mateixa. A través del buit.
Somio que m’adono que somio, obro portes, surto a fora. Somio que m’adono que estic completament adormida i em vull llevar, però no puc, però alhora sí que puc i després no recordo si em llevava o no em llevava. Somio que em veig des de fora i des de dintre a través de mi mateixa.
Sóc una cosa. Sóc un tros d’alguna cosa bastant més grossa que jo o que la imatge que tinc de mi i que conté coses que a mi em sembla que són a fora, però potser no hi són. O són a un lloc totalment diferent.
Somio que camino i m’adono que somio que camino, que puc parar de caminar, que puc fer tot d’altres coses que em pensava que eren completament impossibles de fer. Que puc continuar caminant, que puc enfonsar-me a terra, que puc ser un arbre, ser un cargol, ser una mica de vent, de llavor, de plomissol, de coseta petita i prima i estreteta i buida.
Somio que estic tan adormida que semblo morta i que el meu cos no respon, però jo ho veig des de fora i somio que m’aixeco, però no recordo cap a on vaig.
Encara no sé com es fa per mirar de debò. La mirada que mira, no la mirada que clava o que parla.
Em passo la vida…
Somio que estic adormida i que em desperto i que contemplo com somio i que m’adono que quan dormo no m’adono que somio.
Somio que giro els ulls cap endintre i que passo a través del meu buit. I que les meves llavoretes se m’acosten des del centre. I desapareixem.
Així és com visc això de viure.
Que hi ha un misteri enorme i jo sóc aquest misteri i darrere tot això que ens proposem no hi ha altra cosa que el buit.
Que hi ha les llavoretes i les pells primíssimes i les cares de la llum.
Que això és caminar, i el mar i el dubte.
Que hi ha una diferència molt petita entre el que hi és i el que no hi és.
Que encara no sé com anar-hi.
Que és al fons, que és allà al fons, just al centre.
Que encara no sé com anar-hi.
Que encara no sé com sortir-ne.
Que encara no visc.
Que encara no visc.
Que encara no sento.
Que encara no hi veig.
Que encara no vull.
Que encara no sóc.
I visc enmig de tantes coses i darrere tot això que ens proposem només hi ha el buit.
I el buit és agradable.
El buit és el cor de cada cosa.
De vegades ho percebo.
El buit és la saviesa, és l’esquelet, és el miracle a poc a poc transfigurat.
De vegades em fa l’efecte que ho percebo.
Però no sé com.
Que encara visc entre les coses invertides.
Que encara em sento fora de tot.
Que encara no sé com anar-hi.
I això és caminar.
Dimarts 11 de maig, a les 7 de la tarda,
presentarem L’U,
un llibre amb fotografies de Fiona Morrison i poemes de Laia Noguera i Clofent,
i inaugurarem l’exposició que porta el mateix títol
a Arts Santa Mònica (La Rambla, 7 – Barcelona).
Hi haurà un recital a càrrec de Pablo Selnik (flauta travessera) i Laia Noguera i Clofent (poesia).
