You are currently browsing the monthly archive for juny 2010.
De petita em pensava que era lletja.
Moltes vegades el que busco se m’escapa.
Estic aprenent a equivocar-me.
Un dia d’aquests ho abastaré.
El dubte, la muntanya no té cos:
jo i jo que no sóc jo.
Hi ha miralls a tot arreu,
el somni de dintre i el de fora.
Parlo de la cosa de darrere.
De vegades se m’arrapa.
Hi passo el dit.
El naixement devia ser molt més antic.
El camí és en espiral i creix enlaire, i és per això que els escenaris sempre són diferents. Per exemple, l’altre dia em va semblar del tot incomprensible que es fes de nit. Els ratpenats volaven entorn de les palmeres. Els núvols i l’aire eren un riu. Hi havia un mirall i una trama. I jo era allà i ho contemplava i hi havia alguna cosa que se m’escapava completament.
No sé si el naixement s’allarga fins després. No sé què m’amaga la meva ceguesa. Només sé del cert una cosa: que m’enduré la llum, tota la llum que he acariciat, i que ara mateix ja sóc només això.
El que tinc rere l’ull.
L’espelma encesa.
L’aire que es trenca.
Endormiscar-me a poc a poc.
Jo el que et dic és que caiguis cap a dintre, sense por. No hi ha xarxa, no en cal. La xarxa és la paraula que limita, és inútil. El que fa falta és que esclatis cap al tot. Has de caure de fora cap a dintre. Cada petit moviment en el cos. El cos que són els cossos. No hi ha cossos: és el tot. No limitis l’experiència. No vulguis tampoc etiquetar. Avança a través de les petites vaguetats. Això és el que et durà a la visió. La visió no té paraules.
I ara de tots els vianants
el més lent i feixuc
dins un quadern
de cendres jo
apunto i m’invento
una família de pronoms
síl·labes d’or d’aire
i de sang
Oh lletania pels
pobres.
o
Felip Costaglioli
p
Llibre d'artista de Julie Baugnet, a l'exposició a Villa Badessa el maig de 2010.
"Una cançó de cendres", també de Felip Costaglioli i Julie Baugnet.
Parlo de tu i estic parlant de mi.
O estic parlant de mi.
Les onades immenses.
Les qüestions incomprensibles.
Els insectes, els fongs.
Els humans.
Els universos.
Sóc aquí.
Ja ho he dit: sóc aquí.
He vingut perquè em trobessis en el cos.
I m’allargo cap a tu
perquè et sé
totes les aigües.
Ja ho he dit: he vingut a sublevar-me
contra mi.
Les tempestes
arrenquen els arbres d’arrel.
Les arrels contra l’aire
i jo que espero.
Que sóc jo que tempestejo.
Però ja ho he dit: he vingut
a contradir-me.
I m’enfonso cap a tu
perquè et sé
totes les aigües.
Que només sóc això.
Sóc un arbre.
The flower ornament scripture. A translation of the Avatamsaka Sutra, trad. de Thomas Cleary, Boston, Shambala Publications, 1993, p. 872.
Though they know sound has no origin, they manifest the sound of their voice everywhere; though they know there is nothing to say, they extensively explain all things.
