You are currently browsing the monthly archive for juliol 2010.
L’estat espanyol no és una democràcia, però em sembla que no hem d’odiar ningú per això, sinó que podem ajudar els espanyols i el seu govern a reflexionar sobre el seu model d’estat. D’altra banda, podem donar les gràcies a l’estat perquè està posant al descobert un problema de l’inconscient col·lectiu que tots i cadascun de nosaltres hauríem d’identificar, admetre i corregir.
Tenim l’oportunitat de construir l’estat democràtic català i l’estat democràtic espanyol en una Unió Europea que ara també es podria revisar. Molts pensem que se n’han d’encarregar els polítics. Jo això ja no ho penso, sinó que vull ser la meva política. No vull asseure’m i contemplar-ho. No vull continuar dramatitzant els vells hàbits de la falta de confiança i de la por. No vull delegar la responsabilitat als altres per després poder culpabilitzar-los si la cosa no va com jo voldria. Jo sóc la meva política i em faig càrrec de la meva felicitat i de la meva llibertat.
I què puc fer com a política? Un primer pas és observar-me per deixar de ser-me una perfecta desconeguda, perquè coneixent-me a mi (les meves frustracions, les meves enveges, les meves fantasies maquiavèl·liques) conec els altres, i veient el meu dolor (aquest pànic a admetre la finitud de tot plegat, posem per cas) veig el dels altres. No vull construir un país fonamentat en l’odi, sinó en l’altruisme. Vull veure i escoltar les persones, adonar-me de què els passa. Això és política. I també és política cuinar i dutxar-se i treure la pols i ser conscient del que vols dir quan dius que sí o quan dius que no. També és política admetre que algú ha fet molt bé una cosa i que això no significa que tu siguis pitjor. Fer servir les paraules és política, dir “sempre”, dir “vosaltres”. I és política reconèixer les teves necessitats. No vull construir un país obsedit per les diferències, sinó que vull viure en una comunitat composta per les veus de tots els individus. Vull viure en un país de persones lliures. I com ho farem per ser persones lliures? Com ho farem per adonar-nos que som persones lliures?
La certesa d’allò que ho inicia,
ocre, vermell, infinit.
A poc a poc he caminat
fins a arribar.
Els meus peus i jo mateix,
difuminats.
El desert era un miracle
i el tot incomprensible,
punyent com un desig.
* * *
To be certain of how it begins
ochre, red, infinite.
Slowly I walked
until I arrived.
My feet and I, myself,
blurred.
The desert was a miracle,
its whole incomprehensible,
intense as a desire.
(Traducció de Montserrat Abelló)
