You are currently browsing the monthly archive for setembre 2010.
Dimecres 29 de setembre a les 8 del vespre
TRIOMF,
recital de música i poesia
AMB LAIA NOGUERA (VEU) I ROGER ILLA (PIANO)
A Triomf, la paraula i la música es fonen en un únic discurs en què el llenguatge principal és una improvisació que busca una expressió lliure, immediata i directa. El diàleg de la veu poètica i el piano és una porta d’entrada a l’univers interior, a la vivència nua, als indicis de la llum soterrada.
Laia Noguera i Clofent (Calella, 1983) va obtenir amb Triomf el premi Miquel de Palol de poesia de 2009. Ha publicat els llibres de poesia L’oscultor (Galerada, 2002), Fuga evasió (Pagès Editors, 2004), Incendi (Cafè Central, 2005), No et puc dir res (Viena, 2007), Els llops (La Garúa, 2009; escrit a sis mans amb Esteve Plantada i Joan Duran), Triomf (Columna, 2009) i L’U (Arola Editors, 2010; amb fotografies de Fiona Morrison).
Roger Illa i Prats (Manresa, 1985) és llicenciat en piano per l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). Ha estudiat piano clàssic i jazz amb Albert Bover, Jordi Camell, Michael Kanan i Francisco Poyato i des del 2009 viatja amb regularitat a Nova York per rebre classes de Sophia Rosoff. Actualment estudia una segona titulació en fortepiano amb Arthur Schoonderwoerd.
Auditori Josep Viader (Casa de Cultura) / Plaça de l’Hospital, 6 (Girona)
Apareguda a la secció “Demo-ledores”. Revista núm. 62, setembre 2010.
Visiteu el myspace de Red for more.
Avui és un bon dia per parar-nos a revisar quina mena de nacionalisme sentim exactament. Si està basat en l’odi o en la diferència respecte als altres, ja cal que el llencem a les escombraries, perquè és absolutament inútil i nociu. El nostre nacionalisme no pot ser enverinat, sinó alliberador.
L’enemic és infinitament més valuós que l’amic, perquè ens ajuda a adonar-nos dels nostres punts febles. Ens empeny a créixer. Ens demana a crits que siguem millors de com som. Si creiem que el govern espanyol és el nostre enemic, aprofitem l’ajut incondicional que ens ofereix i preguntem-nos per on ens indica que podem millorar. A mi em sembla que ens diu que hauríem d’adonar-nos, cadascú personalment, que podem viure sense odi i amb una saviesa real, no fabricada per les normes socials.
Hem estat dissenyats per donar-ho tot amb alegria i per estimar-ho tot incondicionalment, adaptant-nos al ritme de la natura, que és canvi constant i ens demana que no ens aferrem a res, ni a cap objecte, ni a cap persona, ni a cap idea, ni al nostre cos. Hem de començar a relaxar-nos. Prenguem una mica més de distància respecte als nostres sentiments i comencem a bandejar l’odi de les nostres vides. Viure una situació aparentment injusta no pot ser una excusa per sentir odi. L’odi és absolutament aliè a la naturalesa humana. L’odi i l’egoisme.
Deixem de ser una càrrega per als altres. Ja n’hi ha prou d’anar pel món com uns inútils enfadats amb el món i cansats de si mateixos.
No fem servir l’11 de setembre per sentir-nos diferents dels “altres”. Fem servir l’11 de setembre per sentir-nos més humans que mai.
Jo no camino.
És la terra que em camina.
Em caminen les alzines.
Els líquens i les pedres em caminen.
Em caminen els ocells.
Em camina tot el cel sobre l’esquena,
sobre el cap.
Em camina sota els peus,
sota el cor i la mirada.
I jo no sóc.
Jo no sóc res.
Sóc la fulla,
l’ombra petita de la fulla,
la mica d’airet que fimbreja
dintre l’ombra petita de la fulla.
Jo no camino.
No camino ni parlo,
perquè és ella la que parla:
la terra que em camina per damunt
de tot el que em penso que sóc.
En Carretero i en Laporta (i els respectius seguicis) tenen tota la raó quan diuen que el referèndum d’autodeterminació només es podrà convocar si prèviament es trenca la legalitat espanyola que el fa il·legal, i que, per tant, primer cal una declaració d’independència unilateral del Parlament. Tota la raó! Però, senyors, per fer això abans cal tenir una majoria absoluta de diputats disposats a fer-ho i això, ai las, no ho prediu cap enquesta ni de lluny. Per tant, ara no ho tindrem i no ho podrem fer. Ells, però, em podrien respondre:
- Precisament per això volíem una candidatura unitària que potser hauria tingut possibilitats d’assolir 68 diputats, i des de CIU i ERC ho heu fet impossible, traïdors!
Jo llavors els diria:
- Nois, per començar sembla que ni tan sols els que ho dieu sou capaços d’ajuntar-vos. Però, a més, de veritat us pensàveu que CIU tenint-ho tot a favor per guanyar les eleccions i sent una federació que mai no s’ha declarat independentista ara es dissoldria dins d’una coalició descaradament independentista encapçalada (o almenys proposada) per gent extraparlamentària? És clar que no us ho pensàveu. Però potser sí que us pensàveu que ERC ho podria (o ho havia de) fer. Em temo que en aquest cas una candidatura ERC + Solidaritat + Reagrupament + etc. tampoc no hauria obtingut 68 diputats, oi? I només s’hauria aconseguit un resultat contraproduent perquè fer un front independentista només serviria perquè tota la resta de partits se’n desmarquessin. I com es podrien desmarcar d’un conglomerat que només està unit per la voluntat de la independència? No se us acudeix? Doncs declarant-se en contra de la independència! És a dir, hauríem aconseguit que la idea toqués sostre (un sostre insuficient) i no es continués estenent. Un fracàs absolut.
Què hem de fer doncs? A mi em sembla clar: hem de fer els passos necessaris per aconseguir que a la propera convocatòria sí que hi hagi aquesta majoria. I això només es pot fer pel camí que hem seguit aquests últims anys: posant el dret a decidir al centre del debat polític, com a qüestió abstracta que afecta absolutament totes les facetes de la política i com a qüestió de radicalitat democràtica que en teoria ningú no pot negar. I així, tal com ja està passant en certa mesura, es va adobant el terreny perquè tothom se’l vulgui fer seu d’una manera o d’una altra. Si entremig, i això és gairebé segur que passarà, rebem més patacades evidents des del poder espanyol (nous recursos contra les lleis que pengen de l’Estatut, previsible victòria del PP i involució autonòmica), anirà creixent la sensació entre l’electorat de tots els partits que la cosa és insuportable. Llavors es radicalitzarà el discurs sobiranista no només dels sobiranistes de tota la vida, sinó també dels que fins ara ho eren poc o gens. I així sí que serem més a prop d’arribar a 68 diputats (de partits, llengües maternes i ideologies diferents!) que finalment s’atreveixin a fer la declaració unilateral i a convocar el referèndum posterior.
Per tant, diria a Carretero i Laporta que estic d’acord amb el seu objectiu, però que crec que s’equivoquen en l’estratègia per arribar-hi. Anar uns quants (no prous) de cara a barraca sense mirar de fer el passos necessaris perquè et segueixi la massa crítica és la garantia segura de crear frustració en l’electorat que, de bona fe, confiï en ells.
Carles Noguera
Copio la “Carta oberta als i les independentistes”, de Joan Puigcercós.
L’independentisme viu moments efervescents. Sens dubte, comencem a recollir els fruits de molts anys de feina, feina que hem fet entre tots, des del carrer i des de les institucions. El debat sobre la Independència està damunt la taula, se’n parla d’una manera normalitzada en els mitjans de comunicació, en el Parlament, en les converses familiars. Les enquestes detecten moviments significatius en l’actitud de la societat catalana davant de la hipòtesi independentista. Progressem adequadament, i darrerament a bon ritme. M’agradaria aprofitar el moment per compartir una sèrie de reflexions sobre el moment històric que vivim com a país, i també sobre el moment que viu l’independentisme.
Voldria en primer lloc posar en valor el paper d’Esquerra Republicana de Catalunya en aquest procés, perquè crec que s’ha estat molt poc generós amb Esquerra des de dins mateix de l’independentisme. Esquerra va saber activar fa set anys el ressort adequat, forçant l’alternança democràtica a Catalunya amb un programa basat en la redacció d’un nou Estatut. Aquella decisió estratègica, no entesa per tothom, ha acabat provocant una sèrie de reaccions en cadena de gran calat polític. El nou Estatut era, com vam dir en el seu moment, la prova del cotó de l’Espanya plural i del projecte autonomista- federalista. Com era d’esperar, la prova del cotó ha acabat donant negatiu, primer amb la retallada de l’Estatut al Congrés i en el pacte Mas-Zapatero, i després amb la sentència del Tribunal Constitucional. L’autonomisme (i no cal dir el federalisme) han entrat en crisi, i la perspectiva independentista s’obre pas. La sentència del TC, doncs, tanca el cicle polític iniciat amb l’Acord del Tinell.
En el camí, hem cosit el PSC al país, arrossegant-lo a posicions que fa vuit anys eren impensables: l’Estatut del 30 de setembre, la Llei d’Educació, la Llei d’Acollida, la Llei de Consultes, la Llei del Cinema, la Llei de Vegueries, etc, i hem provocat un corriment de les posicions nacionals de CiU, amb l’assumpció del dret a decidir com a eix polític. Avui, set anys després de la irrupció d’Esquerra com a força de Govern (amb només el 14% dels vots, cal recordar-ho), el catalanisme és més ampli, més transversal, i el debat sobre la Independència és sobre la taula. Segur que no ho hem fet tot nosaltres sols, però crec que seria molt injust pretendre que la principal força independentista no hi té res a veure, i més després d’haver assolit una victòria estratègica tan clara. Els intel·lectuals orgànics de CiU que sentenciaven que l’eix nacional seria substituït pel social, veuen com la política catalana ha pres un caire més nacional que mai.
Una de les bones notícies del creixement social de l’independentisme és la seva extensió transversal entre gent d’ideologies molt diverses. Hi ha partidaris de la Independència que són d’esquerres, n’hi ha de liberals, de conservadors, de democristians… Hi ha partidaris de la Independència entre els votants de tots els partits catalanistes de tradició democràtica, amb percentatges significatius. La idea de la Independència ha impregnat transversalment la societat catalana.
Esquerra ha tingut el monopoli de la representació electoral i parlamentària de l’independentisme els darrers vint anys. Però a mesura que l’independentisme ha anat creixent i s’ha fet transversal, hi ha hagut més i més ciutadans partidaris de la Independència que no s’han sentit representats per l’ideari i per l’acció política del nostre partit, tant per diferències ideològiques com estratègiques.
Esquerra és un partit republicà i d’esquerres, i tenim un model territorial i de desenvolupament sostenible per al nostre país. Hem construït un discurs allunyat de l’essencialisme nacionalista i amb una aposta gradualista i multipartidista per assolir la independència, i hem posat en pràctica una estratègia determinada de pactes de Govern que no ha agradat a tothom. Però és que no preteníem agradar tothom: mai no hem pretès ser la casa comuna de tots els independentistes de totes les ideologies. Sempre hem dit que nosaltres treballàvem per estendre l’independentisme en l’espai sociopolític que va del centre cap a l’esquerra. I sempre hem dit que seria molt bo per al país que sorgís una o més forces polítiques que treballessin per estendre l’independentisme en l’espai sociopolític que va del centre cap a la dreta. Catalunya estarà preparada per a la Independència quan el primer partit de l’esquerra i el primer partit de la dreta siguin independentistes i sumin una majoria social i política molt àmplia. I per arribar a aquest escenari encara hem de picar molta pedra, tots plegats.
Aquestes darreres setmanes han sorgit veus a favor d’una candidatura única de l’independentisme. Crec que amb els paràgrafs anteriors ja ha quedat clara quina és la posició estratègica del nostre partit respecte als Fronts Patriòtics. En qualsevol cas, però, voldria afegir que en algunes d’aquestes crides hi he trobat a faltar el més elemental respecte a Esquerra i al que representa. Esquerra té 80 anys de continuïtat històrica, és el partit de Macià i Companys, té més de 450 seccions locals organitzades arreu dels Països Catalans, té 21 diputats al Parlament de Catalunya, una diputada al Parlament de les Illes Balears, té tres diputats i quatre senadors a Madrid, un eurodiputat a Brussel·les, més de 1.600 alcaldes i regidors en pobles i ciutats, governa en coalició al Principat, presideix el Parlament de Catalunya i dues Diputacions, manté relacions internacionals estables, i ha aguantat en solitari la presència institucional de l’independentisme durant els darrers vint anys. I malgrat això, a Esquerra se li han fet crides a “sumar-se” (sic) a una coalició amb entitats i partits que no han passat mai per les urnes, que no se sap quina representativitat real tenen, que no són capaços de posar-se d’acord entre ells i que no sabem si d’aquí a uns mesos continuaran existint. Em fa l’efecte que la militància i l’electorat d’Esquerra es mereix més respecte i consideració per part dels autors d’aquestes crides.
Estic completament d’acord amb els independentistes que pensen que en aquest moment històric cal arriscar i fer un pas endavant. Però no hem de confondre un pas endavant amb una fugida endavant. I en aquest punt vull ser molt clar: crear l’expectativa d’una imminent proclamació de la Independència des del Parlament és, en el millor dels casos, confondre desig i realitat; i en el pitjor, és jugar frívolament amb les il·lusions de la gent. Per desgràcia, l’endemà de les pròximes eleccions no hi haurà 68 diputats independentistes, i jo personalment no penso ser còmplice de cap operació basada en premisses falses, per molt benintencionades que siguin.
Ens calen propostes polítiques lligades a la realitat. De la mateixa manera que fa set anys vam saber fer un moviment tàctic (alternança democràtica i nou Estatut) que ha canviat radicalment la política catalana i ha acostat l’independentisme a la centralitat, ara cal fer una nova estrebada capaç de generar contradiccions i conseqüències concretes en el conjunt del sistema polític, evitant la temptació del testimonialisme.
La nostra aposta per al pròxim cicle polític és coneguda: portar el debat al terreny de la radicalitat democràtica, un terreny que incomodi les forces de l’autonomisme i les obligui a moure’s en la direcció correcta. Entenem que la proposta de posar en pràctica el dret a decidir a través d’un Referèndum democràtic sobre la Independència té recorregut polític, perquè no és una proposta només per als independentistes, sinó que és una proposta adreçada a tots els demòcrates, una proposta d’ampli espectre, que és coherent amb el procés de consultes per la Independència que hem viscut el darrer any, que sabem que genera contradiccions en les cúpules dels altres partits, que és molt majoritàriament compartida per les seves bases electorals i que connecta amb la centralitat democràtica del país.
Personalment m’he compromès a condicionar qualsevol acord postelectoral a la convocatòria d’aquest Referèndum, i aprofito aquesta carta per reiterar aquest compromís. Si Esquerra és decisiva i posem aquest tema sobre la taula, serà molt difícil dir-nos que no, ja sigui immediatament després de les eleccions o ja sigui durant la legislatura (cal recordar que probablement abans de dos anys tornarem a tenir el PP al govern espanyol i això pot desfermar noves agressions i provocar necessitat de respostes polítiques des de Catalunya). És una aposta arriscada però estic fermament convençut que ens en podem sortir. De la mateixa manera que fa set anys, perquè érem decisius, vam arrossegar CiU i PSC a fer un nou Estatut que cap dels dos no desitjava, aquest cop, si la gent ens dóna la força que necessitem, arrossegarem els autonomistes cap al dret a decidir i obrirem un nou cicle històric. És per això que en la campanya electoral que ara s’acosta demanaré, inequívocament des de l’esquerra, el vot útil de tots els independentistes: perquè Esquerra no és cap aventura personal i improvisada a corre-cuita, perquè Esquerra ja ha demostrat que és una palanca potentíssima de canvi, i perquè, humilment, em sento madur per rebre i gestionar amb responsabilitat la vostra confiança.
Visca Catalunya lliure!
Joan Puigcercós
President d’Esquerra
