You are currently browsing the monthly archive for maig 2011.
I
Hi ha dos homes: l’home infern i l’home gerro.
I hi ha l’home que no és res.
-
II
Es treballa i es menja per distreure’s.
Ferir no ha estat mai necessari.
-
III
És una casa que no té parets.
No vas a fora: vas a dintre. No vas enlloc: només et quedes.
-
IV
Tot és igual: ets tu que ho veus sòlid o líquid. El concepte és un imant.
La teva mà és una muntanya.
-
V
Les coses són dolces si t’alces per veure-ho. Només per veure-ho.
Per contemplar-ho i callar.
-
VI
Aprendre a donar i a saber que allò que t’enganxa no hi és.
Que ets molt més alt que tot això.
-
VII
Tot els altres col·laboren a portar-t’hi.
-
VIII
No es tracta d’arribar-hi.
Si no ho vols, no ho diguis amb les seves paraules.
No et posis el seu nom.
-
IX
Veus només allò que veus, mentre ho miris d’aquesta manera.
No hi ha resultats.
-
X
El sublim és diferent.
És en vosaltres, en cada cosa petitíssima.
-
XI
La font raja sempre.
Extraviar-se és un lloc i tu ja hi ets.
-
XII
La mort, el dolor, la saviesa, les ombres, els arbres.
El pa.
-
XIII
Cal treure’s el cos afegit.
Les portes són inútils.
-
XIV
N’hi ha prou amb la terra i el sol.
La resta són miratges.
-
XV
Fins al punt que l’únic que fas és veure-ho.
Aquest és el gran avantatge: que és l’única cosa que vols de debò.
-
XVI
No busquis.
Hi ha fils pertot arreu. Tothom.
-
XVII
És com una àguila.
No t’arrauleixis. Aquest no és el lloc.
-
XVIII
Deixes en tot el teu so.
Aquesta boira no hi és. No ho ets.
-
XIX
No és tampoc el que jo et digui. Veure créixer la muntanya.
Sou molt més grans i petits.
-
XX
El llenguatge és només un vincle més.
-
XXI
Està sempre preparat. No hi ha cap màquina.
Et fas diferent i és per això que estàs malalt.
-
XXII
És el lloc d’on véns.
El desert és un símbol.
No és necessari que els altres ho vegin.
-
XXIII
No hi ha culpes. Ets tu que ho recargoles.
No vulguis que tot tingui el teu nom.
-
XXIV
L’autèntic triomf és transcendir.
Hi ha un ull per a cada cosa.
-
XXV
Sense forma. Sense límits.
Ets tu qui decideix.
-
XXVI
Trencar-ho com un gerro.
De cop.
-
XXVII
Deixar d’existir és un concepte.
No tinguis por de què pensin els altres.
-
XXVIII
No moguis els ulls.
Aprofita-ho.
-
XXIX
Ho faràs a poc a poc. No et limitis.
No ho vulguis dominar.
-
XXX
Sobretot, no hi busquis el sentit.
-
XXXI
A mig camí t’adones que no n’hi ha, de camí,
que la jungla és immensa.
-
XXXII
Es treballa amb el que es té.
L’home savi és el que estima els seus defectes.
-
XXXIII
Hi ha una serp. Una font a l’obaga.
A casa ja tens el que fa falta.
-
XXXIV
No interpreteu: viviu.
Per buscar cal obrir les comportes de dintre.
-
XXXV
El fang és una idea que te’n fas.
-
XXXVI
No és necessari recompondre-ho. No esperis que surti. No vulguis avançar. No et preguntis. No hi ha avenç en el camí.
Tot això és una metàfora.
-
XXXVII
Això és el que vindrà: que no sabràs com explicar-ho.
-
XXXVIII
Ets jo en el moment que m’estimes de debò.
Estimar de debò és deixar-se caure.
-
XXXIX
No aconsegueixes res de res.
Aconseguir no és la manera.
-
XL
El que és important és que ho facis per als altres.
No t’omples de la llum. La llum no hi és de la manera com et penses.
-
XLI
Deixa de subjectar la veritat. Com esperar que et diguin la clau de tot.
Comença a admetre que tot això no existeix.
No hi ha res que existeixi.
Existir és una qüestió de relació.
-
XLII
Però és igual el que et digui.
Què sents?
-
XLIII
Deixar de subjectar.
-
XLIV
Treu-te del cap qualsevol idea que tinguis de mi.
-
XLV
Estigues atent a les fulles que es mouen. El vent. Fes-te un amb el vent i les fulles.
Quan et desfàs de les idees fas lloc a la visió.
-
XLVI
Qualsevol cosa que facis és la manera.
No et pensis que ets tan especial.
-
XLVII
Aquesta cosa que sents.
Enfonsa-t’hi sense mesura.
-
XLVIII
L’autenticitat no pot ser una cosa fabricada.
-
XLIX
Sense aquests moviments és impossible.
-
L
No visquis al peu de la lletra.
-
LI
Primer ets un ocell, després ets un lleó, després ets una planta.
Primer ets una muntanya.
Després ets l’oceà.
-
LII
No ho veus, que tot això són rucades?
No t’hi agafis tan fort.
-
LIII
Si el que vols és sortir, no ho faràs.
Primer has de veure que no hi ha frontera.
-
LIV
Que et sorprengui.
Que et deixi completament despullat.
-
LV
Tantes coses que han passat i tu no ho saps o et negues a saber-ho.
Viure hauria de ser comprometre’t a viure.
-
LVI
Tot això, si t’ho prenen, no ho trobaràs a faltar.
-
LVII
No sóc extremista. Al contrari.
L’extremista és el que necessita sentir-se al centre.
-
LVIII
No t’aturis.
És impossible aturar-se.
-
LIX
Cada dia hauràs d’enderrocar
els magnífics projectes del dia abans.
-
LX
I la confiança.
Quantes roselles al prat de la vila
Tot n’és ple
…i quants ocells que fan ombra a l’ermita
Tot n’és ple
Quantes estrelles quan l’agost s’apaga
Tot n’és ple
Quantes fonts fresques pel camí dels masos
Tot n’és ple
Quants aiguamorts a la ciutat captiva
Tot n’és ple
Quanta fruita d’olor darrere el claustre
Tot n’és ple
Quants capellans que cavalquen la moto
Tot n’és ple
Quants cotxes parquejats a les placetes
Tot n’és ple
Quants caminants amb la cama enguixada
Tot n’és ple
Quants avions que passen sobre casa
Tot n’és ple
Quantes gavines amb claror d’exili
Tot n’és ple
Quantes vellardes amb carbó a les celles
Tot n’és ple
Quantes senyores que ensenyen les cuixes
Tot n’és ple
Quantes noies vestides de nuesa
Tot n’és ple
Quants forasters amb els ventres polsosos
Tot n’és ple
Quants clubs de nit amb barbuts greixinosos
Tot n’és ple
Quantes donzelles que ploren, a l’alba
Tot n’és ple
Quants anuncis taurins plantats als arbres
Tot n’és ple
Quanta gent trista per la carretera
Tot n’és ple
Quantes antenes de TV en els àtics
Tot n’és ple
Quantes coses per dir que tothom calla
Tot n’és ple
Quantes ulleres fosques per no veure-hi
Tot n’és ple
Quants cardenals pintats a les revistes
Tot n’és ple
…i quantes meretrius a l’altra plana
Tot n’és ple
Quants pisos nous pels drapers i els grimpaires
Tot n’és ple
Quantes parelles sense clos ni teula
Tot n’és ple
Quants ulls enamorats darrere els vidres
Tot n’és ple
Quants cors gements al fosc de la brossalla
Tot n’és ple
Quants vinaters que es venen trull i vinyes
Tot n’és ple
Quants pagerols que es venen la pineda
Tot n’és ple
Quants grapalluts que es venen les muntanyes
Tot n’és ple
Quanta foscor amb tants d’ocells de presa
Tot n’és ple
Quants pobles afollats pels arquitectes
Tot n’és ple
Quantes platges amb fressa de garatges
Tot n’és ple
Quants pescadors amb lliureia de patge
Tot n’és ple
Quants peixos morts vençuts per la vellesa
Tot n’és ple
Quants catalans vestits a la flamenca
Tot n’és ple
Quants botiflers amb carota de jutge
Tot n’és ple
Quants estendards airejats per les pluges
Tot n’és ple
Quants balladors fent verema a les pistes
Tot n’és ple
Quanta aigua clara als ulls de la veïna
Tot n’és ple
Quanta flor roja al braç de l’estrangera
Tot n’és ple
Quanta herba negra al cor de la ignorada
Tot n’és ple
Quants homenets amb aire de femella
Tot n’és ple
Quants homenots que escriuen el que els paguen
Tot n’és ple
Quants homes francs amb la boca tapada
Tot n’és ple
Quants homenassos morts sense llegenda
Tot n’és ple
Quantes cases obertes als sapastres
Tot n’és ple
Quantes portes tancades als poetes
Tot n’és ple
Quants saberuts que no llegeixen gaire
Tot n’és ple
Quants elefants sagrats que no llegeixen re
Tot n’és ple
Ningú no bastirà la seva casa
damunt fonaments fluixos.
Cap arbrissó no esdevindrà un bon arbre
si té les rels podrides.
Mai no emprendrà la nau una singlada
si abans no lleva l’àncora.
Conserves velles ranciegen, puden.
Cal derrocar les obres ruïnoses.
Més val partir de zero que de femta.
Pastors que mantingueren la ramada
famejant dins la pleta,
lluny de la pastura,
són granment culpables…
Crim contra el poble
clama venjança,
genera penes dures.
Ningú —ni el déu— no pot amnistiar-les!
(de Quatre mil mots, 1977)
Quan tenia dinou anys vaig escriure aquest poema.
Hi ha coses que no caduquen. Però ara diria que no en quedarà només el record.
ENCARA SURA EL RECORD D’AQUELL INTENT PANSIT DE PARAULA
Era una tarda mansa i fonda:
el sol trenava una veu pastosa
i els plataners remenaven l’aire amb un gust verd i sec;
les palmeres callaven, tenses;
la sorra, quiescent, estava expectant.
Llavors, un esgarip tou i humit va esqueixar l’aire:
una enorme boca morada
—llavis inflats, ulls venosos—
queixalà l’escena.
El sòl retrunyia espantat i perdut.
Vingueren passos uniformats i sense cap;
li pegaren amb porres i bales de goma,
l’emmordassaren, se l’endugueren a la presó.
La tarda respirà alleugerida, retrobat el fil de la vulgaritat.
Mai més fou el foll intent,
però a les tardes tenses encara batega
—al centre de la matèria—
el record elèctric d’aquell intent de paraula.
som déus a punt de ser expulsats per sempre
perquè la culpa doncs de qui serà?
aquesta culpa que no es pot triar
de qui de qui serà?
la culpa de ser nen ser home o dona
de qui de qui serà?
la culpa de patir de ser egoista
de perdre i de guanyar i de ser tirà
ser esclau ser blanc ser negre ser jueu
de qui de qui serà?
ser palestí ser jove gran o vell
de qui de qui serà?
(fragment de Comèdia, Edicions 62, 2008)
FOC
la meva mare es preguntava per la mort
———mentre esquarterava un pollastre
jo que no passava dels fogons li vaig dir
———“sentiràs el mateix que ell”
ara tinc la seva edat
i m’inquieta tant el foc com la caixa
només quan penso com abans que m’eduquessin
trobo absurda la por de la clausura i de les flames
(inèdit)
Teresa Colom
NOSTÀLGIA
Oh veritats
permanents, encara que silencioses
per falta d’expressió!
-
DIAGRAMA
El fet és que
milers d’homes adinerats
determinen el destí del món,
i en fer-ho s’orienten per un
principi fonamental:
augmentar els beneficis.
(I fins quan durarà aquesta estructura?)
-
LA GÀBIA FELIÇ
La resignació cristiana és
la forma d’espiritualisme
de què més es valen
els qui disfruten de béns
materials i tot ho redueixen
a simples relacions de diner.
-
PASSA UN OBRER
Passa un obrer amb el paquet del dinar.
Hi ha un pobre assegut a terra.
Dos industrials prenen cafè
i reflexionen sobre el comerç.
L’Estat és una gran paraula.
Volia treure, fer fora, voluntariosa, la criminalitat d’un voltant emmalaltit, o no tant greu. Havia pensat no pensar i fer com si es poguessin cosir els guans que derrapen i no tornar a fer-ho mai més. Però tot trenca. D’un moment, no l’altre, tot trenca la calma i reinicia un procés de vinyetes que es buiden lentament per engolir de nou qualsevol barroquisme.
(respira)
Els pols també roten però sobre si mateixos. Inflar-desinflar, omplir-buidar, avorrir-xalar, d’això es tracta, de tants per cent, de graus, de polaritats, d’inclinacions, eixos imaginats, rectes i infinits, basculacions i voltes perquè et portin enllà i sa. Sobretot tinguem la maleïda línia de front -la virtut- en pau per la por que ens caracteritza. I després, aguantar prou per poder veure deformades les generacions d’esclaus estètics, cossos altius empolainats amb fums d’egotisme que ja he anihilat.
(respira)
Una deixa de viure quan els altres… Madura, dona, madura! Què t’agafa quan no destaques? El món ja no és el món perquè s’enfonsa?! Els ulls injecten ràbia i es detesta l’espècie. On són els matisos? L’extrem l’hem covat massa? La ràbia s’ha enquistat i els punys es tanquen sols davant la idea de batalla. Qui és aquest altre que minotaureja el laberint encallat. ESC. ESC. ESC. ESC. S’ha penjat.
-
(text inèdit)
-
Dibuix de Pedroliver
LA FÚRIA DE LES POSTES DE SOL
Hi ha una
cosa freda dins l’aire,
una aura de gel
i de flegma.
Tot el dia he construït
un tros de vida i ara
el sol s’enfonsa per
desfer-la.
L’horitzó sagna
i es xuma el polze.
El petit polze roig
es perd de vista.
I jo em pregunto què és
aquesta vida amb mi mateixa,
aquest somni que visc.
Em podria menjar el cel
com una poma,
però m’estimo més
preguntar a la primera estrella:
per què sóc aquí?
per què visc en aquesta casa?
qui n’és responsable?
eh?
Anne Sexton, Com ella (Proa, 2011)
Edició, traducció i introducció de Montserrat Abelló
