You are currently browsing the monthly archive for octubre 2011.
-
VERSOS A LA PRESÓ
La cullera ha lliscat tota ella dins de la massa del pastís
i ha desaparegut.
Puc dir ‘estiu’ o:
les granotes han començat a foradar la nit amb el seu raucar libidinós.
La poesia serveix per poder existir i no tornar-te boig.
Fins que l’existència serveix per fer poesia i llavors estàs sol.
La poesia hauria de ser un connector, un guió entre dos mons,
el del seny i el del que es troba al marge del seny, que és força més gran.
Avui hem recitat poesies a la presó.
Potser algun intern ha pensat en la poesia com en una mena de
cartílag que unia els ossos de la seva ànima, o tal cop els barrots.
Espero que algun d’ells hagi pensat a escriure una carta a la seva mare.
Però, com que jo els ho he proposat, em sembla poc probable.
Espero que ningú vingui a buscar-me per demanar-me ajuda
quan per fi estigui deslliurat.
La poesia no em fa omnipotent. Tampoc no em fa invisible o intocable.
Tot i que de vegades penso que potser sí, que m’hi fa.
-
VERSES AT PRISON
The spoon entirely slipped into the cake dough
and disappeared.
I can say ‘summer’ or:
frogs have begun to pierce the night with their libidinous croaking.
Poetry is useful to be able to exist and not go crazy,
until the existence is useful only to make poetry, and then you’re alone.
Poetry should be a connector, a hyphen between two worlds:
one is the sane, the other the marginal, which is considerably larger.
Today we recited poems at prison.
Maybe some of the prisoners thought of poetry as a kind of cartilage
joining the bones of his soul, or maybe the bars.
I hope someone has thought of writing a letter to his mother.
But, as I suggested so, it seems unlikely.
I hope no one comes to look for me asking for help
once out of jail.
Poetry does not make me omnipotent.
Neither invisible nor untouchable.
Although sometimes I think it does.
-
VERSOS EN LA PRISIÓN
La cuchara se ha deslizado enteramente dentro de la masa del pastel
y ha desaparecido.
Puedo decir ‘verano’ o:
las ranas han empezado a taladrar la noche con su croar libidinoso.
La poesía sirve para poder existir y no volverte loco.
Hasta que la existencia sirve para hacer poesía y entonces estás solo.
La poesía debería de ser un conector, un guión entre dos mundos,
el de lo cuerdo y el de lo que está al margen, que es bastante más grande.
Hoy hemos recitado poesías en la cárcel.
Tal vez algún interno pensó en la poesía como una especie de
cartílago que unía los huesos de su alma, o tal vez los barrotes.
Espero que alguno de ellos haya pensado en escribir una carta a su madre.
Pero, puesto que yo se lo propuse, me parece poco probable.
Espero que nadie venga a buscarme para pedirme ayuda
cuando al fin esté libre.
La poesía no me hace omnipotente. Tampoco invisible o intocable.
Aunque a veces pienso que tal vez sí.
-
Poema inèdit que pertany a un llibre de propera publicació en tres idiomes, de títol probable Mai ningú no va dir res enlloc.
Traduccions d’Anna Aguilar-Amat.
Club de lectura de Mentrestant agafa’m la mà, de Kirmen Uribe, a la Tralla
-
Dijous 27 d’octubre, a les 20:30 h
Amb els traductors del llibre, Jon Elordi i Laia Noguera
A la Tralla: c/ de la Riera 5 i 9, Vic
-
-
Cercatasques poètic, dins del cicle Tocats de Lletra, a Manresa
-
Divendres 28
Amb Andreu Galan, Mireia Calafell, Àngels Gregori, Sònia Moya, Laia Noguera, Santi Rufas, Josep Pedrals i Esteve Plantada
Inici del recorregut: 23:30 h, La Peixera (c/ de la Codinella, 5)
Jam poètica final, amb Horacio Fumero al contrabaix: 2:00 h, La Gramola (Muralla de Sant Francesc, 29)
-
-
Mentrestant agafa’m la mà, amb Kirmen Uribe (lectura al català a càrrec de Laia Noguera), dins del cicle Tocats de Lletra, a Manresa
-
Divendres 29, a les 19:00 h
Sala d’actes de la Casa Lluvià (Arquitecte Oms, 5)
-
-
Aprendre
a ser jo.
A ser.
-
-
-
-
-
-
l’ossut desig
esberlat el mur
de contenció
clivellat l’escut
de resistència atàvica
queda a la vista l’ossut
desig que lentament s’encarna.
Ja no resta sinó una muda i aparent
barrera d’aïllament dels cossos
que traspasses
per adherir-te a la carn
foc viu i tremolós
que golut et rep
llar amansida
com després de la tempesta
les onades.
Bèstia domesticada,
dóna’m un amarrador
llança’m un cordó umbilical
amb què aferrar-me a tu,
deixa’m un pes
amb què ancorar-me al món
i trobar un indret
on fornir la meva casa
Del llibre El moll de l’os (Amphibia Editorial, en premsa).
-
-
Ni puc ni vull dir-ho amb paraules:
després d’aquests murs hi ha el meu cos,
i després, tota la resta,
i a dintre dels murs hi ha el meu cos,
i més endins, tota la resta.
-
