You are currently browsing the monthly archive for febrer 2012.
Llençar-me als meus lleons.
Polvoritzar-me per fer-ne pigment i pintar quadres de llunes estagnants i bèsties lluminoses els quals amb el temps s’allunyaran de l’òrbita paterna i a poc a poc es dipositaran cadascun a la seva branca del bosc de l’enllà i espolsaran les ales i després les plegaran polidament i cantaran tots a la vegada les profundes vibracions de la buidor, cadascun la seva, irrepetible, com campanes petites i grosses i esquerdades, i, si algú sent el conjunt de tots plegats des de l’ençà, tal vegada pensarà que li recorda aquella ombra sense títol, perquè mai no en va tenir, que caminava pel camí de les estaques, cap a ponent, amb un bastó, descamisat i amb una gepa més grossa que el seu cap, sense esperança, sota un cel ple de signes i respostes.
Perquè l’infern sóc jo.
-
Gravat de Mercè Galí
-
CANT D’HIVERN
Els diaris anuncien
nevades al Pirineu.
I certament sentim, estimada,
el fred de la muntanya
en el vent que desperta la pell
i envia fulles sobre el mar.
No és, doncs, la fi el que esperem,
sinó l’inici de la nostra forma
en la forma de la branca nua,
del carrer solitari, de la platja
que només coneix la petjada del mar.
Cap mot no reposa en cap cosa,
ni cap cosa s’atura en el temps.
El temps és només l’ocasió
de saber que els segles som nosaltres;
que la recerca som nosaltres,
que la trobada som nosaltres,
i que en nosaltres s’acompleix
la transfiguració del món.
I així ens cal el ritu del canvi:
el raïm i el cava,
la campana i el ball
per asserenar la por del que hem estat
i mai no serem,
per guanyar l’hivern del que hem estat
i sempre serem:
tu i jo,
una història d’amor en la història.
Vicenç Llorca
Inèdit publicat a Les places d’Ulisses. Poesia reunida (Òmicron, 2010)
-
-
AGULLA DE LLUM
El cel es va vestint de roses i d’argent
i l’horitzó s’aprima i es torna penetrant,
una agulla de llum travessa l’aire
i Venus, a l’oest, crema i tremola abans de pondre’s.
El gest del món esdevé tràgic i precís,
l’abisme que s’obre davant teu
perquè amb els ulls t’hi estimbis,
ja pura solitud,
ja incandescència el mar,
ferida estesa dels records
on el batec dels somnis s’alenteix
i on arrossegues, perplex i desolat,
el llast dels dies,
espurnes doloroses del desig,
les mans antigues
on reconeixes qui vas ser
i on et reescrius encara
sota un rostre cansat
que estima els arbres
i aquesta nit que s’eixampla
com una geografia il·limitada,
d’on ets al capdavall,
unit el teu destí al dels astres.
Carles Duarte
Del llibre-disc Una magrana d’astres (Girona: Curbet Edicions, 2011), amb música de Pere Vilanova i il·lustracions de Sergi Solans
-
Dimecres 22
a dos quarts de nou del vespre
a l’Horiginal (Ferlandina, 29, Barcelona)
presentació de Vides desafinades, de Xavier Aliaga,
i Caure.
-
-
“Suposo que haurem de dormir a la mateixa habitació. Per trencar el gel et diré que des que m’he aprimat gairebé no ronco, em comprometo a no passejar-me en calçotets per l’habitació, per no provocar-te calfreds ni malsons i, malgrat que fa mesos que no cardo, t’asseguro que sóc absolutament inofensiu. Dit això, i ateses les meves carències sexuals, i que tu estàs bastant bona, estic totalment obert a tenir un intercanvi sense compromís. No sóc tan cool, jove i maco com l’Àlex però m’hi esforço molt”, deixa caure com si res, sense moure ni una cella, amb el seu barceloní apressat, a penes travat pels efectes de l’alcohol. Retòrica a banda, se m’acaba d’oferir per a follar. Sense immutar-se. Alguna cosa més, tigre?, l’interpel·le, tractant de seguir la vena sarcàstica, fent-me l’ofesa, vagament, en lloc de mostrar que em diverteix tanta barra. “Sí. Si l’escollit és finalment l’Àlex o qualsevol altre individu pregaria que us ho féssiu en un altre lloc. Ja saps: és molt desagradable assistir a una sessió de sexe en viu i no poder ficar-hi cullerada. També caldria que sabessis que no em van els trios, almenys si no hi ha majoria femenina. I no m’agrada que fumin a l’habitació, també és cert que no t’he vist fumar, és un pas”.
Vides desafinades (Edicions 62, 2011) ha guanyat el premi Joanot Martorell 2011.
-
-
Diumenge 19 de febrer
a les 8 del vespre
a la Sala Razzmatazz 3 (c/ Pamplona, 88, Barcelona),
Concert de Red For More (25 minuts)
a la segona ronda del festival Emergenza.
(És aquell concert del dia 2 que ens van anul·lar a última hora.)
-
Fotografia de Josep Grifoll
-
JOAN PONÇ: Només puc donar el meu miratge.
MIRALL 1: No només.
MIRALL 2: Jo sí que sé què és passar fred.
MIRALL 1: És possible atansar-s’hi.
MIRALL 3: Estic tancat en una casa equivocada.
MIRALL 1: No és atansar-s’hi. És permetre.
MIRALL 2: Aquí hi fa un fred que t’esqueixa.
MIRALL 3: Qui n’és el responsable?
MIRALL 1: Obrir.
MIRALL 2: És inconcebible el fred que tinc.
MIRALL 1: Com un cabdell.
MIRALL 2: Tinc més fred que ningú en aquest món.
MIRALL 3: I tu què saps?
Joe Ambell
