You are currently browsing the monthly archive for març 2012.
-
EL RIU
Per la porta de casa passa un riu.
No té el cos transparent ni té aigües tranquil·les:
s’arrossega feixuc com un gran embalum de ferralla.
Per la porta de casa passa un riu.
No conec cap més riu on naveguen de dol
eterns seguicis de llunes, ocells
estimbats des dels cims dels gratacels.
Per la porta de casa passa un riu.
No hi ha silenci. Dia i nit remor
de riu. I si un instant a penes calla,
des d’algun lloc d’impossibles irrompen
inconsolables sanglots de sirena.
Gemeguen i gemeguen les sirenes,
però no hi ha encanteri per a oïdes sordes.
Per la porta de casa passa un riu.
A l’alba, un home,
com una mata de jonc que les aigües
vinclen, rosega amb delit una pell
masegada de plàtan, i cavil·la
enraonies que li fan venir
salivera: “quin riu desgraciat que no duu peixos,
per la porta, per la porta de casa.
Per la porta de casa passa un riu,
i ni quan plou és riu, ni és ma casa”.
A l’avinguda Blasco Ibáñez de València, any 2000
-
RIJEKA
Pred pragom moje kuće teče rijeka
nema bistro tijelo niti mirne vȍde:
i teško se proteže poput starog željeza.
Pred pragom moje kuće teče rijeka.
Ne znam ni za jednu rijeku gdje plove
u crnini vječne svite lunâ, ptice
što strmoglavo lete s vrhova nebodera.
Pred pragom moje kuće teče rijeka.
Nema tišine. Danonoćan žubor
rijeke. Ako na tren malo utihne,
iz nekog nestvarnoga mjesta prodru
neutješni uzdisaji sirene.
Zavijaju, zavijaju sirene,
ali nema čari za gluhe slušače
Pred pragom moje kuće teče rijeka.
U zoru, jedan čovjek
poput busena šaša što ga vȍde
savijaju, željno gricka zgaženu
koru banane i potom zaroni
u svoje teške misli pa mu navru
sline: “kako li je nesretna rijeka bez riba,
pred pragom, pred pragom moje kuće.
Pred pragom moje kuće teče rijeka,
i kad kiši nije rijeka nit’ meni dom”.
(Traducció al croat d’Anja Brtan, Marijo Lončar i Kristina Mihoković)
-
EL RÍO
Por la puerta de casa pasa un río.
No tiene el cuerpo transparente ni tiene aguas tranquilas:
se arrastra pesado como un gran bulto de chatarra.
Por la puerta de casa pasa un río.
No conozco ningún otro río donde naveguen de luto
eternos séquitos de lunas, pájaros
despeñados desde las cimas de los rascacielos.
Por la puerta de casa pasa un río.
No hay silencio. Día y noche runrún
de río. Y si un instante apenas calla,
desde algún lugar de imposibles irrumpen
inconsolables sollozos de sirena.
Gimen y gimen las sirenas,
pero no hay hechizo para oídos sordos.
Por la puerta de casa pasa un río.
Al alba, un hombre,
como una mata de junco que las aguas
tuercen, roe con deleite una piel
magullada de plátano, y cavila
habladurías que le llenan la boca
de saliva: “qué río desgraciado que no lleva peces,
por la puerta, por la puerta de casa.
Por la puerta de casa pasa un río,
y ni cuando llueve es río, ni es mi casa”.
A la avenida Blasco Ibáñez de Valencia, año 2000
(Traducció de Concha García)
-
Maria Josep Escrivà, Flors a casa (Ed. 62, Jocs Florals de Barcelona 2007)
-
-
-
domes cert que cal saber les mides exactes de les mandíbules
i poder-hi introduir tot el cos
sense la nafra
Mireia Vidal-Conte
-
-
-
-
PARETS
carregues un pot de pintura
hi enfonses la brotxa
alces el braç l’estens fins a la paret
deixes el pot a terra tens feina
just abans del teu gest on ara hi ha un ocre
hi tenies la calota
i encara et preguntes si les parets existeixen
i qui les aixeca
Teresa Colom, La meva mare es preguntava per la mort (Lleida: Pagès editors, 2012)
-
-
-
La teranyina com un ventre
o una barca.
Si no la miro, no la veig.
O jo com una barca.
Els peixos se m’atansen
i em fan comentaris banals.
-
-
“Ahir el cor m’explotava.”
-
-
-
-
-
-
VI
La forma de la natura és un instant de decisió.
Tu viu alegre encara que observis la injustícia,
comparteix el teu temps amb la gent aciençada,
que el teu cos només és sorra i vent, sang i pols.
-
XXXVI
La terra que el caminant, indiferent, trepitja
fou la mà d’una jove, el bell rostre de l’amant.
I els maons que veiem a la terrassa del palau
foren els dits d’un ministre, el cap d’algun soldà.
-
LX
Quan érem petits, freqüentàrem un quant temps els mestres.
I després vam ser mestres i ens sentírem satisfets.
Al final de la història mira què ens ha quedat:
tal com l’aigua brollàrem, i com el vent hem partit.
-
Omar Khayyam, Quartetes (Martorell: Adesiara Editorial, 2010)
Traducció del persa d’Àlex Queraltó Bartrés
-
