-
La poesia de Laia Noguera és un cop de puny.
Un llibre que suposa una renovació poètica, l’aprofundiment d’una trajectòria i la progressiva consolidació d’una de les veus més sòlides i punyents de la nostra literatura. El seu triomf és haver-nos ofert un llibre com aquest. I el nostre particular triomf rau a poder fruir, com a lectors, de la seva obra.
Un llibre que pensa, proposa i brilla.
Llegeixin-lo, sisplau, els emocionarà.
Tr
iomf (Premi Miquel de Palol, editat per l’editorial Columna el 2009) és la celebració de la vida i de la mort, de la fragilitat, del dolor, de la consciència. Conté seixanta poemes, en un joc simbòlic amb el nombre 3: tres triomfs, compostos de tres, tres i vint-i-un poemes, i trenta-tres estralls. Els tres triomfs han nascut de tres peces musicals: el Trio opus 50, A la memòria d’un gran artista, de Txaikosvki, interpretat pel trio Hyagnis; la Sonata núm. 21 opus 53, “Waldstein”, de Beethoven, interpretada per Roger Illa, i el Rèquiem de Mozart, arranjat per Peter Lichtental i interpretat pel Quartet Albada. Els estralls, en canvi, no tenen una relació explícita amb la música, tot i que viuen en l’atmosfera generada pels triomfs. En aquests poemes l’autora s’encara a la realitat de l’existència pouant en la seva pròpia saviesa innata, gràcies a la qual pot celebrar la mort, l’efímer i el dolor. Des d’aquest punt de vista, l’experiència de viure adquireix una bellesa i una força rutilants que amaren totes les portes que obre el llibre.
Petites respiracions de la terra.
Ho veig des de dintre i noto un fil de tristesa.
Comissura de tristesa.
Tristesa una mica com jo.
La bèstia d’allò que he perdut.
Hores buscant-me.
Voldria dir un nom que no fos el meu.
De vegades em perdo.
Perdo sang.
Tu com ho fas.
Estic sola.
De vegades els ulls se m’omplen de sol i puc mirar-te.
Llavors em reconec.
Havia volgut recórrer totes les muntanyes.
Però admetre que no-res.
Mirar la vall des de la torre, l’estesa de grisos, de vermells.
Hem parlat de silencis.
Respirar-ho, només, sense voler posar-li nom.
Camino per la teva geografia gravada de matolls i xaragalls.
Saber que tot és música.
No sé quina és la part de tu que adjudiques a les paraules.
Ara ja sé com es diu.
Te m’atanso a través d’aquesta cosa fosca.
M’abraces amb els cossos.
Sóc els ocells que giren el cap al cim de l’alzina.
Desert de l’hivern.
Al cor de la fusta les fulles reverberen.
