You are currently browsing the tag archive for the ‘Fiona Morrison’ tag.
Fotografia de Fiona Morrison
S’atansa
per traces liminars
com una conseqüència
insinuada de la sorra.
Murmura
cristall, el besa.
Com un esquinç
de l’aigua.
L’U (Arola Editors, 2010)
-
Aquesta és l’obra original:
-
I el text que he escrit:
Hi miro a través i m’adono que sóc jo la que ho traspasso, que sóc una direcció de la llum i que és en mi que s’eixampla l’obertura que hi ha en cada cosa. Perquè hi ha un cel en cada cosa. Hi ha un ull a dins de l’ull, un fals fons de la mirada: a sota la mirada hi ha una altra mirada simultània i darrere encara una altra i una altra. Perquè hi ha un prisma en cada cosa.
És viure al voltant i viure a dintre del paisatge. És els petits naixements, adonar-se’n, engolar-se en la perfecta seqüència de fenòmens, el riu i a dintre el riu i a dintre el riu, la transparència dels ulls sobre les formes. El carrer de llambordes de la llum que desemboca a la plaça de la llum, els bancs de llum, ombres de llum, pedres de llum.
Entrar-hi i estar-s’hi i sentir el parpelleig de la incertesa. No hi ha necessitat de veritat, hi ha la mirada, simplement. Asseure’s al pedrís i descansar en la vaguetat. No cal verificar, no cal voler, només deixar, confondre’s, obrir. Com quan el mar s’obre en el cel i no hi ha divisió, el mar sense figura i el cel transfigurat. Perquè no hi ha cap llenguatge més enllà de la presència.
M’arrapo a les imatges, m’hi escolo. M’enfilo en el seu despertar i m’adono que jo sóc sobretot allò que miro i que la realitat és això: respirar i l’amplitud de cada cosa. Perquè potser hi ha una certesa en cada cosa, molt petita, que tremola, i encara més endintre hi ha la gota suavíssima que espera que hi vagis a través, que la traspassis, que siguis només la direcció.
