You are currently browsing the tag archive for the ‘Laia Carreras’ tag.
Poble és ànima.
Són balconades que respiren ànima,
finestrals i porticons que somnien,
portalades massisses que creixen i diuen.
Són portals entreoberts, claveguerams romans, manisses artesanals i cortines descolorides.
Poble és vida.
Poble és passeig,
és olor de pa coent-se a les fines mans del forner,
és séquia dansant a les aspres mans del llaurador,
és olor de fang, de llenya cremada,
és panell vers nord o est,
és plaça el diumenge,
és església repicant ofici,
és rondalla entonant la serenata a la vetlla de la veïna.
Poble és remor.
Poble és música.
Poble és vals.
Poble és Cabanyal.
(inèdit)
L’any passat vaig seure a Guialmons, en aquesta època, potser més cap al maig. Guimons, com s’anomena, és un raconet de pedres i vida. És, de fet, el racó on algun dia (i uns quants més) de la meva vida m’agradaria espurnejar. De cara a Sant Miquel, la imponent ermita dalt del pic que impera la plana de la Baixa Segarra es menjava l’oracle, tot era blat, i ordi, i llum, molta llum. El Martí (gran -enorme, immens!- amic) i jo sèiem al peu d’una noguera, just a la carrerada, el final del poble, guaitant l’ermita i la imponent vigència de tanta vida. Ens miràvem mentre esclofàvem les nous, encara verdes, i trencant-les entre dos pedres untades de l’essència del fruit les menjàvem amb un regust aspre, però tendre, fresc. Brollava la tarda.
