“El desvetllat”, publicat a la revista “Compartir”, núm. 81

XXX

L’aire resplendent
arrela en el plany.
Ales de la sang
drecen a claror.
De la llum a la fosca,
de la nit a la neu,
sofrença, camí,
paraules, destí,
per la terra, per l’aigua,
pel foc i pel vent.

Salvo el meu maligne
nombre en la unitat.
Enllà de contraris
veig identitat.
Sol, sense missatge,
deslliurat del pes
del temps, d’esperances,
dels morts,
dels records,
dic en el silenci
el nom del no-res.

Salvador Espriu, Final del laberint

Espriu ha arribat al cim de la muntanya. Els peus li arrelen a terra. Exhala. Obre el pit. Obre la boca.

Silenci.

El silenci total és el llenguatge de la llum. La llum té totes les formes possibles i impossibles. Tot allò que es reflecteixi en el mirall es fa real si no es veu l’estructura del mirall. Per això hem usat les paraules. Posem paraules a les coses per demostrar que existeixen i que, per tant, existim. D’aquí la divisió. Sóc diferent d’aquesta pedra. No sóc això. Sóc la sensació de mi. Sóc el meu cos.

Espriu és un reflex en el mirall.

Diu que s’endinsa, que sentia el seu nom ressonant per les parets de l’endins. El temps, el record, la mort, el dolor: un camí. De tots els camins, un camí. Entrar en el somni. Discernir si els fenòmens hi són o si són derivats d’aquell que s’ha fet observador. Dels seus sentits. Espriu gira els ulls i els ulls esdevenen el mirall i el mirall esdevé no esdevenir. Quan el mirall s’aquieta emergeixen les formes com a formes. Potser no es tracta de saber la veritat. El vent és un estat. El dolor és una posició de la ment.

Espriu a la caverna i ara palpa les parets.

No hi ha finestres, no hi ha porta. Escolta la cançó que emergeix del silenci. No hi ha punt culminant. La cançó és un vaivé. Espriu recorda les morts, el desig esmicolat, on va a parar la projecció. I el pas del temps. Diu que coneix el secret. Quin és el secret? És que hi ha alguna cosa amagada? Què ens espera? Què és viure? Què he de fer perquè valgui la pena viure? En el moment que no sóc res, sóc menys que quan sóc alguna cosa? Per molt que m’esforci a trobar-los, els límits, no els trobo. Construeixo i s’enderroca. Els nolímits fan por.

El món material què és? Hi ha un món material i un món immaterial? Hi ha alguna cosa amagada, realment? Si hi és, on és? Enllà? Enllà de contraris? Contraris?

Aigua. Ulls. Vent. Mans. Espriu. Foc. Mans. Terra. Espriu. Mans. Ulls.

Espriu reconeix la cançó.

Se salva a ell o ens salva a tots? Potser serà el pastor qui ens salvarà. De qui o de què ens ha de salvar? Estiu. Hivern. Espriu està buscant alguna cosa. El son reparador o el son que traeix. Somiar potser és creure’s les imatges del mirall. Puc deixar de ser jo? Dia. Nit. Espriu està furgant alguna cosa.

La veritat hi és si les coses no hi són?

S’ha arriscat a viure a la intempèrie. Ha vist el vent llarguíssim, la muntanya i el riu. No et miris a l’aigua. No et creguis la imatge de tu. Tu i el vent, Espriu. El riu et porta al bosc i al bosc hi ha el caçador. Espriu és la presa. És per la set que ha cercat. Però no cerca recer. El recer és el miratge. Espriu esdevé caçat caçador, perquè és així com s’enfilen les preguntes i els silencis, el pare sol, la mare lluna. Entrava en el camí de l’esguard. Aturar-se. Deixar-se.

És necessari ser cec per ser savi? Cec de què? La ignorància és no saber o saber una cosa que t’allunya de la saviesa? Renunciar al bastó que fins ara et sostenia. Admetre la ferida. Sentir la ferida. Ser captaire de ser.

La font apareix quan no tens res, quan ja no prens perquè l’únic que necessites és el cor obertíssim.

Espriu és l’obertura. El vent recorre els passadissos de la veu. La veu callava i és així que ha pogut contemplar la magnitud dels arbres. Les arrels enlairades i les branques enfonyades. És solitud, no és solidesa. No siguis. Sigues aigua. Ets aigua. En el procés d’abandonar-te et cau la veu i no la trobes. S’ha obert, ha sobreeixit, s’ha arribat a sentir. Espriu es treia la càrrega. El mirall no té estructura. Espriu és a cavall de la nit i de l’alba. Ha arrelat en la terra del somni i s’enfila a palpar la buidor de les estrelles. Contemplar. El braços, que llargs, tallant el silenci de l’aire.

En el moment de trencar la claror, la tendresa petita del sol que comença, ha esclatat la immensitat del cor d’Espriu. Els ocells que han viscut dintre l’aigua. Els ulls que expandeixen la llum que els penetra. Arbrat Espriu que res no delimita. Altíssima bellesa del dolor. Quan mires el mirall el mirall es torna espai. El reflex, els ocells de branca en branca, la tarda que vespreja, el vespre que decau i les arrels abrinadíssimes.

Oh, l’Amat.

Sóc el total enamorat. Perdudament embardissat, enderrocat, foragitat de mi mateix, ja no sóc jo, no m’endevino en els noms que he deixat rere meu. Ja no tinc lloc.

Espriu està morint en la seva foguera. És així com es fa l’obertura. Ha cavat, ha esberlat, ha esbocinat completament. Ara és impossible la cançó.

Espriu és el total enamorat.

Ara és al pou on es completa el cicle de l’esguard. Ja no hi ha distinció entre el cec i el vident, el despert i el que dorm. Ha caigut tan endins de si mateix que tot ha esdevingut una mateixa matèria. I les preguntes? Les preguntes? Les preguntes? L’aridesa del pou. L’esguard a l’interior de l’aigua. Allà també hi habiten les estrelles. El pou esdevé a poc a poc oceà.

A l’amic quan s’oblida de l’Amat li toca viure sota la llosa del miratge.

Però hi ha portes que s’obren i l’Espriu enamorat continua arriscant. El somni es fa finíssim. La font al cim de la muntanya. La neu que degota llum a l’interior de la ferida.

La visió. La intempèrie ho és tot. El somni col·lapsa. Sempre hi era, la intempèrie. Col·lapsa. Les formes. Espriu s’ha desfet completament. La veu. És el mirall. Col·lapsa. Salvador. No hi ha res en el mirall. Deslliurat. Silenci.

No hi era el mirall.

(Vegeu el pdf de la versió en català, en castellà i en anglès.)

(Revista Compartir, núm. 81, gen/feb/mar 2011)