You are currently browsing the tag archive for the ‘Vicenç Llorca’ tag.
-
CANT DE TARDOR
No, no li diguis a la fulla que s’aturi:
ha de venir l’hivern.
Acumula llenya, menja i espera,
espera l’hora de la neu.
Passar fred et conduirà
a la casa de l’ànima,
et farà recordar
la calor d’un cos dins un cos,
i el valor de la resurrecció.
¿Potser no creus que darrere l’onada
que mor contra la roca
està naixent la forma d’una platja,
una badia, un port?
Allò que fa tan dur morir
és ignorar per sempre que la vida,
com un planeta,
traça l’el·lipse d’una llum més gran.
Què tems? ¿Potser, no tenir ulls,
que et fugi la intenció
de posseir les coses,
deixar de crear en la creació?
Llavors, com un aede,
recita el temps
en el temps de les síl·labes i els fets.
Confia la teva ceguesa
al pur instint de transformar-te.
I ara que els dits de la tardor
esgrogueeixen calendaris de bosc,
abraça la teva estimada
i digues: bon hivern.
Vicenç Llorca
Del llibre Cel subtil (La Magrana, 1999)
-
-
CANT D’HIVERN
Els diaris anuncien
nevades al Pirineu.
I certament sentim, estimada,
el fred de la muntanya
en el vent que desperta la pell
i envia fulles sobre el mar.
No és, doncs, la fi el que esperem,
sinó l’inici de la nostra forma
en la forma de la branca nua,
del carrer solitari, de la platja
que només coneix la petjada del mar.
Cap mot no reposa en cap cosa,
ni cap cosa s’atura en el temps.
El temps és només l’ocasió
de saber que els segles som nosaltres;
que la recerca som nosaltres,
que la trobada som nosaltres,
i que en nosaltres s’acompleix
la transfiguració del món.
I així ens cal el ritu del canvi:
el raïm i el cava,
la campana i el ball
per asserenar la por del que hem estat
i mai no serem,
per guanyar l’hivern del que hem estat
i sempre serem:
tu i jo,
una història d’amor en la història.
Vicenç Llorca
Inèdit publicat a Les places d’Ulisses. Poesia reunida (Òmicron, 2010)
-
