9
Va anar així: al quilòmetre set de la comarcal,
en el punt en què roures i carrasques
s’enfonsen en els clots, i la boira s’hi hostatja,
accentuant els trets continentals del clima
i la monotonia eixuta dels tossals,
Lluci G. –que aquell dia lliurava de la feina–
va ser trobat amb signes, letals, de violència
al costat de l’anunci d’una parcel·la en venda
i d’un munt, rebregat, de sacs de pinso.
Les últimes notícies d’amics i coneguts
afirmen, concloents, que el difunt confessà
haver tingut contactes amb éssers d’altres mons,
concretament amb naus del gran planeta Alfheim
–albirades al cor de Montserrat,
o al cim del Pedraforca–, i que els robots daurats
que col·leccionava omplien, màgics,
les dues cambres del seu apartament
de la Verneda, barrejats amb rèpliques,
vulgars, de sants i monjos. A banda, és clar, hi havia
Poecilia, la noia de les algues
amb cos d’escata i sal, la humil sirena
vinguda d’una mar que es convertí, més tard,
en diminut aquari. I poca cosa més:
uns discos de death metal, uns pantalons gastats
i un munt d’escrits desats en un portàtil.
“És ben senzill transcriure el cel, si l’omples
amb la buidor dels signes”. “La mort? Una ventura
que es llança, lliure, al buit”. Paraules com aquestes
van ser trobades en un roc de calç
del Miocè mitjà, a tocar del cadàver
i dels turons inhòspits, plens de timons i esparts.
“Un bon paio”, digué el tiet Alfred,
com si tot fos el vol d’una errabunda mosca.
Però el temps només porta ocells amb cendra al bec,
ressons, perjuris, precs. I els testimonis parlen
d’un cel ataronjat. La invasió s’acosta.
opopo

ooooooooooooooooo De Col·lisions (Tres i Quatre,  2009)




Anuncis