Aquesta és l’obra original:

I el text que he escrit:

Hi miro a través i m’adono que sóc jo la que ho traspasso, que sóc una direcció de la llum i que és en mi que s’eixampla l’obertura que hi ha en cada cosa. Perquè hi ha un cel en cada cosa. Hi ha un ull a dins de l’ull, un fals fons de la mirada: a sota la mirada hi ha una altra mirada simultània i darrere encara una altra i una altra. Perquè hi ha un prisma en cada cosa.

És viure al voltant i viure a dintre del paisatge. És els petits naixements, adonar-se’n, engolar-se en la perfecta seqüència de fenòmens, el riu i a dintre el riu i a dintre el riu, la transparència dels ulls sobre les formes. El carrer de llambordes de la llum que desemboca a la plaça de la llum, els bancs de llum, ombres de llum, pedres de llum.

Entrar-hi i estar-s’hi i sentir el parpelleig de la incertesa. No hi ha necessitat de veritat, hi ha la mirada, simplement. Asseure’s al pedrís i descansar en la vaguetat. No cal verificar, no cal voler, només deixar, confondre’s, obrir. Com quan el mar s’obre en el cel i no hi ha divisió, el mar sense figura i el cel transfigurat. Perquè no hi ha cap llenguatge més enllà de la presència.

M’arrapo a les imatges, m’hi escolo. M’enfilo en el seu despertar i m’adono que jo sóc sobretot allò que miro i que la realitat és això: respirar i l’amplitud de cada cosa. Perquè potser hi ha una certesa en cada cosa, molt petita, que tremola, i encara més endintre hi ha la gota suavíssima que espera que hi vagis a través, que la traspassis, que siguis només la direcció.

Anuncis