Volia treure, fer fora, voluntariosa, la criminalitat d’un voltant emmalaltit, o no tant greu. Havia pensat no pensar i fer com si es poguessin cosir els guans que derrapen i no tornar a fer-ho mai més. Però tot trenca. D’un moment, no l’altre, tot trenca la calma i reinicia un procés de vinyetes que es buiden lentament per engolir de nou qualsevol barroquisme.

(respira)

Els pols també roten però sobre si mateixos. Inflar-desinflar, omplir-buidar, avorrir-xalar, d’això es tracta, de tants per cent, de graus, de polaritats, d’inclinacions, eixos imaginats, rectes i infinits, basculacions i voltes perquè et portin enllà i sa. Sobretot tinguem la maleïda línia de front -la virtut- en pau per la por que ens caracteritza. I després, aguantar prou per poder veure deformades les generacions d’esclaus estètics, cossos altius empolainats amb fums d’egotisme que ja he anihilat.

(respira)

Una deixa de viure quan els altres… Madura, dona, madura! Què t’agafa quan no destaques? El món ja no és el món perquè s’enfonsa?! Els ulls injecten ràbia i es detesta l’espècie. On són els matisos? L’extrem l’hem covat massa? La ràbia s’ha enquistat i els punys es tanquen sols davant la idea de batalla. Qui és aquest altre que minotaureja el laberint encallat. ESC. ESC. ESC. ESC. S’ha penjat.

(text inèdit)

Dibuix de Pedroliver

Anuncis