Quan tenia dinou anys vaig escriure aquest poema.
Hi ha coses que no caduquen. Però ara diria que no en quedarà només el record.

ENCARA SURA EL RECORD D’AQUELL INTENT PANSIT DE PARAULA

Era una tarda mansa i fonda:
el sol trenava una veu pastosa
i els plataners remenaven l’aire amb un gust verd i sec;
les palmeres callaven, tenses;
la sorra, quiescent, estava expectant.

Llavors, un esgarip tou i humit va esqueixar l’aire:
una enorme boca morada
—llavis inflats, ulls venosos—
queixalà l’escena.
El sòl retrunyia espantat i perdut.

Vingueren passos uniformats i sense cap;
li pegaren amb porres i bales de goma,
l’emmordassaren, se l’endugueren a la presó.
La tarda respirà alleugerida, retrobat el fil de la vulgaritat.

Mai més fou el foll intent,
però a les tardes tenses encara batega
—al centre de la matèria—
el record elèctric d’aquell intent de paraula.

Anuncis