De sobte m’he estirat i ara m’adono que espero que es faci de nit. L’existència se m’obre a sobre com un traç i no em sembla de cap de les maneres malvada o difícil o ni tan sols comprensible. I, per tant, no tinc espai per a la por. Al traç, li veig les fronteres, els nuclis, els trencalls, la seva manca evident de consistència. No vas enlloc vagis on vagis. No ets ningú siguis qui siguis. I no em fa res. Em veig a mi mateix jugant amb les esferes. Després m’aixeco i corro cap als arbres i m’hi embranco. Em disfresso i vull que em diguin preciós i que m’estimin i em concedeixo la paraula. Arrenglero, esmicolo. Més enllà em trobo nedant a l’oceà i, com que veig que no tinc potes, em faig una barca i m’hi enfilo. Una ombra s’allargassa i proclamo que em sembla que això és ser feliç. La lluita es fa extrema. Dimonis, piròmans. I ara caic i m’enfonso als esculls. I ara El veig, com un astre. I, després, el desert, les muntanyes, les pedres que constaten. Treure, treure, florir. Renunciar. I em poso a jugar amb les esferes. No sóc ningú sigui qui sigui. No sóc enlloc. De sobte m’estiro i m’adono que espero. No hi havia cap essència.

Anuncis