MURS DE SANG

Barcelona, xopa de pluja i de terror. Fa tres dies que la pluja persisteix. Veig cossos morents on encar la sang hi batega. Deixo d’incloure’m dins meu. No tinc dins ni fora. Un vent nuvolenc tot ho esborra. Els esvorancs dels baluards em fiten. Em sento no ningú i ja no sé qui mira pels meus ulls.

Del portal Nou al baluard de Llevant la sang els murs endola. El foc, la ira, l’odi macilent de l’enemic. Bretxa del portal Nou: ferides obertes. Bretxa de la Fusina: cadàvers arreu. La faç esborrada. Ulls gèlids, opacs, els ulls massa oberts de la mort. Bretxa del baluard de Llevant: boques que sangloten.

Cremen les cases vora la rasa tallant del portal Nou. Un horror indicible que ja no sé escriure. Degollats pertot: Santa Clara, Sant Agustí. Ja no sé escriure.

Al pla d’en Llull una mare bressa el fill mort. Sota un estol d’ales de cendra la ciutat damnada bressa els fills morts. Ja no sé escriure més. Ha emmudit la terra. Ja no sé escriure. Només la veu del vent solfeja la venjança. També em tocarà la mort, la negra mort que allarga els braços, el lent creixement del poema cap a l’immens buit. La morfina fa lluny el món.

La pàgina és la pell, els mots se’m moren i deixo sobre el paper tota la sang.

Setembre, dimarts onze de mil set-cents i catorze.

Del llibre Suite Barcelona (Fonoll, 2011)

Anuncis