Hi ha persones animoses, existeixen males persones, i les intransigents. A més d’altra fauna que en aquest moment ens allargaria massa cap a direccions oposades a la narració. Quan les intransigents s’ajunten amb les males, ocorre que els xiquets un dia engeguen la televisió per vore el seu programa favorit de dibuixos en una llengua que casualment entenen però la pantalla es queda en negre. Això s’anomena censura, adverteix el narrador.

O quan el nostre radiooient viatja amb el cotxe cap a la feina i, en passar Ròtova –o d’altres el port de Xàtiva, camí de Benigànim–, marca el número 4 de la memòria, de sobte no se sent res. No és important per a aquesta història que els números 1, 2 i 3 estiguen ocupats per cadenes musicals que els seus fills habitualment sol·liciten perquè ara va sol, i li agrada escoltar diversos punts de vista sobre la realitat. Ni és definitiu el fet que, com que no escolta res, s’anima la son prèvia al café de màquina que l’espera amb la música dels Manel, que al segon disc encara han sabut guardar les ganes de jugar i han estat capaços de no autoprendre’s massa seriosament. Res de tot això és important. Són diminutes victòries simbòliques mentre els cabrons –males persones intransigents– avancen amb pas decidit cap a una merda o el món.

Josep Lluís Roig

Anuncis