ARTAUD

Ara bé,

no sé si he entès gaire la sempre
reducció a zero dels hindús
i m’hi esforço
perquè no crec que servim tan sols
per a abandonar-nos al recull de la fam
i del desordre i destrucció
car calen les flors que sempre broten
àdhuc a les cantonades de l’abisme
mentre tot es va eixamplant
de cada volta més
i la caiguda que es fa
tan vertical i pregona
que la contemplació és inútil
però aquestes flors
no naixen per contemplació de res
ans per vida
per vida que ja hi era
forces
forces
forces
que és el que són aquestes flors
i enmig de la caiguda
quan aixeques el cap per veure allò que deixes allí dalt
et tornes a despistar
perquè la blavor ha quedat dissolta per la velocitat
i ara sembla passar un eixam d’abelles a la seva
i com han de picar-te si caus directe al clot
però no acabes d’arribar-hi perquè sents
de sobtada
…………………una marxa de cavalls vermells que renillen
i et saps el cos en la caiguda

gesticulant creus poder salvar-te
si és que el caure no és ja allò que allibera
i redueix a zero, sempre,
quan de cop
d’entre la fullaraca espessíssima de la forest barbuda
naix una mena de vent que et fa témer
perquè ho veus
ho saps
que t’encastarà contra la paret més pròxima i no hauràs arribat ni fins a baix
i massa tard és potser massa tost
perquè aquest veure’s precipitat
espanta
baldament sia l’única manera de conèixer físicament les imatges,
captar-les per sempre,
donat que és en aquest transcórrer a tota llet que les coses romanen fixes:
pedra que avança, el llamp de l’herba.
Ço és la immutabilitat.

No d’altra manera les cames se t’engeguen
i nedes en l’aire com un gripau groc que no ressona
i corres, corres, corres
fins que l’abisme se’t fa terra
i resulta que ja t’estàs dirigint
………………………………………………..HORITZONTALMENT
cap a les coses, darrere de les cases i dels rellotges.

Edgar Alemany

Anuncis