Estimat lector,

Ja saps
com enganyen les paraules.

Vull donar-te les gràcies,
però sé que no es tracta només de tu.
Són totes les coses del món.
Estimar-te a tu és exactament el mateix
que estimar-ho tot: totes les persones,
les ciutats, els animals, les muntanyes.
Fins i tot les paraules.

Les paraules no són res per si mateixes.
Les paraules són a l’existència
allò que les onades són al mar.

Però és gràcies a tu que puc adonar-me
que estimo tots els fenòmens.
La manera irrepetible
com es transforma aquest núvol.
Aquest núvol que era mar, que era sorra,
que és el blat que menjaré
i totes les bèsties que han mort esqueixades per l’arada,
tota l’essència del sol, la rosada, les ombres, el vent.
És obvi que tot és en mi.

No et puc donar gràcies només a tu,
no tindria sentit.
Però les paraules enganyen
i no sé oblidar-me de tu,
de mi o el pa.

Però temps al temps,
perquè sé que ho entendrem.
I mentrestant ja ens hi trobem, ara mateix,
ara que em passes la punta dels dits per l’espatlla
i se m’evapora l’estretor
i en aquesta obertura m’adono
que donar-te les gràcies només a tu
no té cap mena de sentit.

Perquè tu i jo som a l’existència
allò que les onades són al mar.

Anuncis