Aquesta tarda en lloc de no ser,
en lloc d’un temps sense paraula
quan trenca la llum damunt meu;
aquesta tarda en lloc del no-res,
tan èbria d’enrunar-se i escriure’s
al revers dels teus dibuixos
o al llom d’una aigua obscura
i desordenada. Aquesta tarda
que s’agita en els mordents
de la pell, que t’assaja unes ales
per al buit, que crema en noms
impacients i em desterra de tu,
que m’anul·la en tu, que respira
en el zenit d’una sembra de llum
indiferent i que ara ens encara
a aquest no ser de les ales,
a l’etern no ser d’una pell,
al cel de la meva paraula
que descriu, sola, inexacta,
aquesta tarda en què oblidem
que som si alhora ens extingim.

Joan Duran

Anuncis