You are currently browsing the monthly archive for gener 2013.

Eras puc dir qu’encantament és tot can vey.

GUILLEM DE TORROELLA

MARES

Me la donaves, mare meva, me la donaves així: poqueta cosa amb l’infinit allargassant-s’hi. Me la donaves sense aigua i tota nua i ja sortida. Me la donaves, mare meva, me la donaves amb mal i amb la rialla —que és un mal per l’altra banda i l’altra banda no fa mal. Me la donaves plorant, mareta meva, me la donaves plorant: ploràveu juntes, d’amor viu, d’amor de prop, i ella que sí, que s’atrevia a saber. Me la donaves, mare meva, i jo et venia amb la mà buida per omplir-la tota d’ella i tota tu, me l’acostaves, mare meva, i la’m ficaves ben enmig de l’ànsia nova i l’esquelet. Me la donaves, mare meva, i érem tres que ens aferràvem per un fil que és un fil vell que no comença ni té fi i que ens ajunta pel melic que se’ns estrella. Me la donaves, àvia seva, i no era meva i tampoc no, la criatura. I érem seves, mare meva. I érem seves, que l’altra banda és la més ampla i l’altra banda no fa mal, mareta seva, i a l’altra banda hi ha el melic i hi ha l’estrella.

Blanca Llum
octubre 2012

Anuncis

Dimecres 23 de gener a les 20.30:

Molt acciten les aulors los appetits

amb

Carles Hac Mor
Ester Xargay
Lluís Calvo
Laia Noguera

A l’Horiginal:
cafè+poesia+llibreria
cicle poètic de l’obrador de recitacions i noves
actituds literàries (ara construint la llibreria oral)
Ferlandina, 29 (davant del MACBA), Barcelona

La persona que es filma està envellint i morirà.
Es filma, doncs, un moment de la mort en acció.

JEAN-LUC GODARD

Sempre és la mateixa resposta.

Tot s’ha tornat tan previsible
que només pot aspirar a

desaparèixer.

La teva bellesa tan tòpica.
La pols entre les dents.
El desig d’eternitat.

Et saps repetició.

I comptes les hores
com si fossin pedres.

Maldorms.

Però les pedres són tombes
que no et guien. Còdols

de memòria resclosida

els llances al mar
però tornen

sempre.

Els morts.

David Caño

“coses”, diu ell.
i ell diu que els seus cabells
són un mar.
i ell diu que no troba sempre
allò que busca; que el calaix
és un passadís molt llarg,
i ell amb prou feines
n’albira la fosca del final.
i ell diu que les portes són obertes;
que cal ser un riu, implacable,
que busca.
i ell diu que se sent com el sol
quan ateny les muntanyes:
una mena de ser i quasi no ser,
potser més: deixar de ser.
i ell diu que al final
de la muntanya hi ha un retorn,
un altre camí: una vall.
i ell diu -no sap què dir-
que sí, que té raó.
i ell diu que és un sol,
no a les muntanyes, sinó al mar,
i que neix, neix.
i ell li respon que no ho entén,
que se sent, però, en la llum.
i ell li diu: “en la fosca ho entendràs”.
i ell hi accedeix, i li lliura
sa fosca, perquè hi entri,
delicadament, implacable.
i ell diu que els seus cabells,
que les seves mans, la seva pell.
i ell diu poca cosa més.
i ell fa la resta. i ell també.

Eduard Escoffet
Del llibre gaire (Lleida: Pagès Editors, 2012)

Visita el meu bloc en anglès!: It's word it

Join 60 other followers

Arxius

gener 2013
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« des.   febr. »
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
28293031  
Anuncis
%d bloggers like this: