.

III

La gent emet judicis
idèntics en el desordre,
encara que tard o d’hora
hagi d’acceptar el seu
món com una mera il·lusió.
I tothom us demana resplendors
o poder cavalcar força lleons.
Ningú ja no s’endinsa al laberint
portant unes balances a la mà.
L’ombra els fuig pel mirall.
Duen barret al cervell.
Sang de cera els dóna vigoria.
¿Es relacionen les paraules
a mesura que les creences
relaten pactes inventats
que només estan d’acord amb les paraules?
I ¿què sabem de l’origen dels temps?
¿Qui baixa portant un llamp
l’escala del firmament?
El mar de baix és igual que el de dalt,
i les afinitats ens influeixen.
Prou moviments de salutació.
No hi pot haver fronteres definitives.
Del sostre cau una gota de foc.
Noto que a terra hi corre una energia,
segurament com la que mou els astres.
El món hauria d’ésser dividit
horitzontalment per afinitats,
no pas verticalment i sense fronteres.
Hi ha coses que vistes
són més senzilles que explicades.
No és bo que un crani
pugui servir de timbal
i els sons es converteixin en sorolls.
No. La sonoritat de la veu,
la seva força modulada,
reuneix les energies del pensament
si entre les síl·labes de les paraules
barreges les lletres dels punts cardinals.
Però jo no seré jo si no supero el temps
i un llamp mal dirigit m’encén l’escombra.
Tal com darrere la veu hi segueix l’eco,
el món és unit
per correspondències
que no indiquen cap calendari.
Transformo la serp en un tros de corda.
Seguint els passos del pensament
més enllà de les aparences,
avui només presto atenció
a formes triangulars.

Joan Brossa

Del llibre Sumari astral (Edicions 62, 1999)

Anuncis