Era un matí. Era tardor. Havia sortit a passejar. Ja feia fred, però feia sol, i al sol s’hi estava bé perquè escalfava.

M’havia llevat amb el cor encongit, però aquell sol me l’eixamplava, i a cada passa se’m feia una mica més tou i content. Què deu tenir el sol, que escalfa el cor, que és tan endins i amagat de mi mateixa?

El terra era encara moll de la pluja de la nit. A mi em semblava que el sol hi jugava. Hi havia espurnes que saltaven, petites llavors de llum, i a mi em semblava que podia collir-les amb els ulls.

Les cigonyes passaven. N’hi ha un munt a la meva ciutat. M’agrada com repiquen amb el bec. És com si volguessin aplaudir, però, com que no tenen mans, piquen de bec.

El meu cor, entre el sol i els tolls i les cigonyes, ja no recordava que s’havia llevat encongit i em demanava permís per sortir a xipollejar en els bassals i jugar amb els rajos de sol en un núvol o un bec. Quines ales té el cor, que pot fer aquests viatges?

Vaig aturar-me. Les moreres s’havien anat esgrogueint cada dia una mica. Havia de tancar els ulls perquè el sol m’enlluernava. Sentia l’escalforeta, la gent que passava pel carrer, l’aire, els cotxes. Sentia el meu cor.

Què més podia desitjar que aquell moment que era perfecte en si mateix? Perquè no li faltava ni li sobrava res, a aquell moment.

Això em va fer pensar que potser tots els altres moments de la vida també són així de senzillament perfectes, només que jo no me n’adono.

Jo que tan sovint dic que no al cor, que no surti del cau, que allà fora tindrà fred i es perdrà. Perquè m’oblido que no hi ha res que pugui fer mal de veritat al meu cor. Ni al meu ni al de ningú.

Perquè el cor no el pots delimitar, ni comença ni acaba, ni apareix ni continua. El pots assenyalar, el teu cor? És clar que no! Perquè ho és tot. És tot allò que veu i sent i respira, tot allò que estima.

Per això és indestructible.

Anuncis