No sé per què he vingut.
La Mare em va cridar.
Intento no veure’m
per veure’m millor.
Això de viure és anecdòtic,
però serveix.

La vida està feta de coses petites
en un escenari infinit.
Els vels enterboleixen la mirada.
Tot és un símbol: veiem
els hologrames de nosaltres.
No hi ha res gratuït.

Hi ha parts de mi
que he deixat a les fosques
i les anomeno “els altres”.
Tot són fluxos i la lògica
és una construcció.
Res no és meu. Ni els records.

Hi ha una Deu pregona i certa
i sempre hi ha la Mare.
No tenir rumb et porta a lloc.
El mirall és buit, per més que reflecteixi.
Això de viure és un teatre,
però serveix.

He de creure en alguna cosa;
si no, em perdo.
Però tot és complet en si mateix.
Intento no creure’m
per veure’m millor
i exercir de mi, finalment.

L’autobiografia és un invent.
Hi ha una quarta dimensió, i una cinquena
i una sisena i una setena,
fins a l’infinit.
L’atzar no és gratuït
i sempre hi ha la Mare.

La identitat és relativa.
Tot és magma i la lògica
és un teatre molt estret.
Tot és simbòlic:
es reflecteix en el mirall.
Això de viure és un cúmul.

No puc voler entendre-ho.
Tot conviu a la vegada
i l’error no existeix.
Parlem perquè ens sembla
que les coses hi són.
És per això que ens sembla viure.

Anuncis