You are currently browsing the category archive for the ‘Fotografia’ category.

Fotografia de Josep Grifoll

JOAN PONÇ: Només puc donar el meu miratge.
MIRALL 1: No només.
MIRALL 2: Jo sí que sé què és passar fred.
MIRALL 1: És possible atansar-s’hi.
MIRALL 3: Estic tancat en una casa equivocada.
MIRALL 1: No és atansar-s’hi. És permetre.
MIRALL 2: Aquí hi fa un fred que t’esqueixa.
MIRALL 3: Qui n’és el responsable?
MIRALL 1: Obrir.
MIRALL 2: És inconcebible el fred que tinc.
MIRALL 1: Com un cabdell.
MIRALL 2: Tinc més fred que ningú en aquest món.
MIRALL 3: I tu què saps?

Joe Ambell

Fotografia d'Oriol Segon

PERQUÈ EM TRENCO per dintre,
m’estavello.

Hi ha l’arrel
d’on em sostinc,
però no la trobo,
no la palpo, l’he perduda,
em pregunto si
mai hi havia estat.

A l’altra banda, rere el tel,
no sé què hi ha.

Ni sé què veig: si em veig
a mi o si el que veig
és una imatge
o no hi ha res
per reflectir.

número 6

d’on he tret un cos tan fred
o quina misèria invàlida
m’haurà corromput els ossos?

pluja mineral voldràs
——un núvol de recompensa
amb aquest ull.

com dir-te
si plou o no, la fondària
il·lustre d’uns ulls vermells
si el cos ho xopa tot els carrers lluents
oh, l’esclafir incontrolat
de les parets esfondrant-se

carcasses pregant volent
un ordre puntual

com dir-te si
tot aquest cos teu tan càlid
es mostra sencer vibrant

entrellucant els primers
passos del mateix:
ossos i estrelles?

(poema inèdit)

Composició fotogràfica de Misael Alerm

Fotografia de Fiona Morrison

S’atansa
per traces liminars
com una conseqüència
insinuada de la sorra.

Murmura
cristall, el besa.

Com un esquinç
de l’aigua.

L’U (Arola Editors, 2010)

Fotografia d’Oriol Segon

SOSPITO DE MI.
M’he amagat de mi mateix.
M’acovardeixo d’adonar-me
de qui sóc. No em toquis,
no tinc res per donar-te,
no em busquis, me’n vaig.
Ja no hi sóc. No m’hi veig.
He deixat de preguntar-me.
La part de mi que no hi és
i jo que em busco.
Ara m’observo de cua d’ull.

Fotografia d’Oriol Segon

CONTINC MOLTES COSES a dintre.

Un recipient,
no de memòria:
de visió.

No és que a fora vegi el món.
Continc les imatges
a dintre.

No m’aferro. Em deixo caure.
Sóc una cosa tota buida
que s’estimba.

M’estic convertint en cadira.

Fotografia d’Oriol Segon

VOLIA ARREGLAR-HO. Feia tant que ho esperava.
Però havia perdut el temps i el camí
i tot se m’havia descompost a poc a poc,
com el sol entre la boira o les petges
de matí d’hivern entre els arbres o la nit
que vaig tastar per primer cop la immensa
buidor de no saber com em deia. No
recordava l’encàrrec, per què se’m trencava
la mirada cap endins, si mai hi havia
hagut un sentit. I no ho volia veure. No
podia. De què em servia, tot allò. De què
podria servir-me, si, de fet, no era capaç
de saber per què necessitava arreglar-ho
amb tanta urgència, per què, si és possible,
per què ho havia fet. Feia tant que ho esperava.

QUAN FA DIES QUE NO PLOU
la llum adquireix un color d’incendi
sense cendra
i els vespres cremen en un mormoleig
pacífic de combustions soterrades

A fora
veus rodones que juguen al pou
veus que tornen de l’ermita
o que diuen bona tarda
………..sobre un deix de grava endormiscada

Un altre cop ha passat de llarg la primavera
………..amb la seva comitiva reial de verds inimaginables

mentre els avis envelleixen
discretament
rere els porticons

i de tant en tant
xiuxiuegen
………..on anirem a parar

(poema inèdit)

Fotografia de Joan Ramell

Fotografia d’Oriol Segon

ÉS AIXÒ:
aquell moment.
No saber exactament per on passes,
què és allò que t’empenyia.
Estar-t’hi com una muntanya.

Al capdavall,
els objectes, les coses que utilitzes,
el teu cos, la identitat.

Fer coses amb les mans.

Aquesta és l’obra original:

I el text que he escrit:

Hi miro a través i m’adono que sóc jo la que ho traspasso, que sóc una direcció de la llum i que és en mi que s’eixampla l’obertura que hi ha en cada cosa. Perquè hi ha un cel en cada cosa. Hi ha un ull a dins de l’ull, un fals fons de la mirada: a sota la mirada hi ha una altra mirada simultània i darrere encara una altra i una altra. Perquè hi ha un prisma en cada cosa.

És viure al voltant i viure a dintre del paisatge. És els petits naixements, adonar-se’n, engolar-se en la perfecta seqüència de fenòmens, el riu i a dintre el riu i a dintre el riu, la transparència dels ulls sobre les formes. El carrer de llambordes de la llum que desemboca a la plaça de la llum, els bancs de llum, ombres de llum, pedres de llum.

Entrar-hi i estar-s’hi i sentir el parpelleig de la incertesa. No hi ha necessitat de veritat, hi ha la mirada, simplement. Asseure’s al pedrís i descansar en la vaguetat. No cal verificar, no cal voler, només deixar, confondre’s, obrir. Com quan el mar s’obre en el cel i no hi ha divisió, el mar sense figura i el cel transfigurat. Perquè no hi ha cap llenguatge més enllà de la presència.

M’arrapo a les imatges, m’hi escolo. M’enfilo en el seu despertar i m’adono que jo sóc sobretot allò que miro i que la realitat és això: respirar i l’amplitud de cada cosa. Perquè potser hi ha una certesa en cada cosa, molt petita, que tremola, i encara més endintre hi ha la gota suavíssima que espera que hi vagis a través, que la traspassis, que siguis només la direcció.

Visita el meu bloc en anglès!: It's word it

Join 58 other followers

Arxiu

Abril 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« març    
 12
3456789
10111213141516
17181920212223
24252627282930
%d bloggers like this: