You are currently browsing the category archive for the ‘Narrativa curta’ category.

Hi ha persones animoses, existeixen males persones, i les intransigents. A més d’altra fauna que en aquest moment ens allargaria massa cap a direccions oposades a la narració. Quan les intransigents s’ajunten amb les males, ocorre que els xiquets un dia engeguen la televisió per vore el seu programa favorit de dibuixos en una llengua que casualment entenen però la pantalla es queda en negre. Això s’anomena censura, adverteix el narrador.

O quan el nostre radiooient viatja amb el cotxe cap a la feina i, en passar Ròtova –o d’altres el port de Xàtiva, camí de Benigànim–, marca el número 4 de la memòria, de sobte no se sent res. No és important per a aquesta història que els números 1, 2 i 3 estiguen ocupats per cadenes musicals que els seus fills habitualment sol·liciten perquè ara va sol, i li agrada escoltar diversos punts de vista sobre la realitat. Ni és definitiu el fet que, com que no escolta res, s’anima la son prèvia al café de màquina que l’espera amb la música dels Manel, que al segon disc encara han sabut guardar les ganes de jugar i han estat capaços de no autoprendre’s massa seriosament. Res de tot això és important. Són diminutes victòries simbòliques mentre els cabrons –males persones intransigents– avancen amb pas decidit cap a una merda o el món.

Josep Lluís Roig

Abans tots estàvem enamorats de la lluna. És clar que no era com la d’ara. Ara és freda i llunyana. Abans la teníem a tocar i era de molts colors i formes diferents. De vegades era d’un verd lluent com l’herba de març. D’altres vegades era roja i ocra com un bosc a la tardor. Era tan a prop de la terra que semblava que et pogués tocar el nas amb la punta d’un cràter. A més, brillava per ella mateixa, com el sol, i, per tant, no tenia fases, sinó que sempre era plena, com si diguéssim. Nosaltres, les persones, ens passàvem els dies i les nits embadalits mirant com batia com un cor o les ones del mar, o com volava com un mosquit, o com saltironava com un esquirol.

Ja m’imagino que em tractareu de boig i em direu que sóc un mentider. Però no us culpo, perquè vosaltres sou molt joves i ja fa molt de temps que la gent s’ha oblidat de la veritable història i essència de la lluna. Ningú no sap com va néixer. Ningú no recorda que és filla de la terra: de les pedres, dels rius, de les plantes i de totes les altres criatures de la terra. Ningú no s’imagina que en realitat és un desig, un immens desig de la terra. De fet, ningú ja no sap què són els desitjos ni com es desitja de debò. Els vostres desitjos són escarransits i tímids com una mala cosa, i a la mínima s’amaguen al primer catau que troben. Abans, en canvi, el món estava ple de desitjos. Desitjàvem tan intensament que el desig de vegades ens sortia dels ulls, de vegades de les mans o dels peus. Era una mena de nuvolet petit, una boirina de color que no tenia cap forma concreta, però que les podia tenir totes. Per exemple, anaves pel carrer i et paraves davant d’una pastisseria. Immediatament et sortia de la boca un nuvolet que tenia tota la pinta d’un pastís de xocolata o d’una magdalena farcida. O a classe estaves molt avorrit i et sortia del cap un nuvolet com una pilota de futbol o com un coixí…

El cas és que tothom desitjava tant i amb tanta força que els pobles eren plens de desitjos flotants, que de vegades es complien i de vegades no, però això no ens preocupava gens, perquè el que ens agradava era el fet mateix de desitjar. Els desitjos eren com animalons que voltaven per l’aire jugant a fet i a amagar o bé prenent el pèl a les persones. Tot i que cadascun tenia la seva personalitat (n’hi havia d’entremaliats, de xerraires, d’antipàtics, de filòsofs, d’aturadots…), tots tenien la mateixa dèria: viatjar cap al nord. Primer no ho enteníem, però després vam descobrir que aquesta dèria es deia magnetisme: com que desitjàvem amb molta intensitat, els desitjos naixien magnetitzats i el cor els demanava que s’encaminessin, més tard o més d’hora, al gran imant de les muntanyes del nord.

A nosaltres ens agradava viatjar al nord per veure l’espectacle: un amuntegament de nuvolets de colors que no paraven quiets, cridant i jugant i saltant. Em divertien els desitjos dels animals, juganers i tafaners, que tenien forma de fruita o d’herba, i els de les pedres, més aviat maldestres, amb cara de liquen, i els dels arbres, clars i subtils, perquè eren d’aigua i de sol. També m’agradaven, és clar, els desitjos de les persones, especialment els dels nens, que eren els més estrambòtics.

Tots els desitjos eren amics i no n’hi havia cap de més important que els altres, ni tan sols els desitjos de la terra, que no demanava pas poca cosa: ella volia terratrèmols i volcans! Però aquesta bona entesa en realitat era lògica, perquè de seguida t’adonaves que tots els desitjos tenien una cosa en comú: les ganes de ser feliç. I això ho comparteixen tant les persones, com els ocells, com els rius, com les cases, com qualsevol cosa que visqui a la terra.

Amb el temps, les muntanyes del nord, plenes a vessar com estaven de desitjos compactats, es van inflar tant i tant que va arribar un bon dia que la terra ja no podia aguantar tant de pes a dalt de tot i va haver de capgirar-se. Quin terrabastall! Nosaltres primer no enteníem res: de cop, els arbres arrencaven les arrels de terra i intentaven arrelar a l’aire; els rius, en comptes de baixar, pujaven; els ocells només tenien ganes de volar a dintre el mar; els ponts volien ser túnels; les muntanyes volien ser valls, i les pilotes, en comptes de rebotar, s’enfonsaven a terra! Tot estava de potes enlaire! Finalment vam entendre que la terra s’estava capgirant i ens vam agafar tots on vam poder, per no sortir disparats cap al cel. Després d’un sotrac molt gros, que va aixecar molta pols, vam obrir els ulls i, tossint i una mica a les palpentes, vam comprovar que tot tornava a estar a lloc. Però havia canviat una cosa: els desitjos ja no anaven cap al nord, sinó cap al sud.

Em sembla que a partir d’aleshores encara vam tenir més fal·lera de desitjar. Els rius desitjaven peixos i els peixos, algues, i les algues, aire, i l’aire, llum, i la llum, prismes, i els prismes, colors, i els colors, pinzells, i els pinzells, pintors, i els pintors, roses, i les roses, rosada, i la rosada, boira, i la boira, muntanyes, i les muntanyes, països, i els països, pobles, i els pobles, nens, i els nens, pares, i els pares, nens! De manera que les muntanyes del nord, que ara eren al sud, creixien i creixien i creixien i es feien amples i altes i van acabar pesant tant que la terra, pobreta, ja no les podia sostenir més.

Quin ensurt quan vam sentir el primer catacroc! Quina esquerda més lletja que va travessar les muntanyes de dreta a esquerra! Ens vam espantar molt, perquè no volíem perdre els nostres desitjos, i vam decidir que havíem d’actuar de pressa per evitar-ho. Vam anar tots a les muntanyes i, amb uns cables molt gruixuts, les vam lligar ben fort, perquè no es desenganxessin de la terra. Però aquí ens vam ben equivocar… Perquè vam desitjar amb tanta força que la muntanya no se’ns separés, que li vam enviar tonelades de desitjos amb forma de muntanya. Imagineu-vos que grossa que es va fer… Els cables no van poder contenir el desig de la muntanya de desenganxar-se de la terra.

O sigui que un bon dia ens vam despertar que ja no hi havia muntanya. Però us he de dir que ningú del món no va entristir-se, perquè de seguida vam veure que havíem rebut un regal que no ens havíem pogut pas imaginar: havia aparegut al cel una bola enorme que era feta de tots els desitjos de la història. Era preciosa! No parava de canviar de forma i de color i girava al voltant de la terra, perquè tothom la pogués veure. Era tan bonica que vam pensar que, ben mirat, ens agradava molt que s’hagués desenganxat de la terra, perquè així podíem veure els nostres desitjos sempre que volguéssim, sense haver de viatjar a les muntanyes del nord, o sigui, a les del sud.

El que més ens va agradar de la nova muntanya flotant és que s’havia posat a brillar, potser perquè els desitjos estaven contents de volar plegats. Tots ens quedàvem embadocats contemplant com lluïa. “Com lluu, com lluu!”, senties que deia la gent pel carrer. I veies un desig amb forma de sol o d’estrella que sortia dels ulls d’algú i s’encaminava de dret a la muntanya flotant, atret pel seu imant. Tantes vegades vam repetir “Com lluu!” que vam decidir que la muntanya flotant, l’anomenaríem “lluna”.

Aquella època va ser fantàstica. Tots estàvem enamoradíssims de la lluna. I ella també semblava feliç. Era com si es comuniqués contínuament amb nosaltres, ensenyant-nos allò que havíem desitjat en el passat i animant-nos a desitjar encara més. La vèiem de dia i de nit i de vegades t’apareixia per sorpresa en girar la cantonada, potser perquè havia notat que estaves una mica preocupat i necessitaves companyia.

Tot i que es van organitzar molts de congressos i seminaris i molts de científics i filòsofs van estudiar-la minuciosament, no hi va haver mai manera de posar-nos d’acord sobre les seves característiques físiques i, diguem-ne, psíquiques. Per a uns era una mena d’ocell rodanxó i cridaner, com un pardal; per a d’altres era l’aigua tranquil·la d’un llac de muntanya; per a d’altres era l’habitació desendreçada de quan eren petits, i fins i tot una vegada un nen va dir que la lluna era igual que la mirada de la seva mare quan l’acotxava i li feia el petó de bona nit.

Els nens eren, de llarg, els que s’estimaven més la lluna. Sobretot els que encara no havien nascut. Pobres mares embarassades, quins tràfecs! A la panxa de la mare, els nens, que són en si un desig convertit en persona, notaven la presència de la lluna, l’ensumaven, i no paraven quiets fins que sa mare, amb mal de cames i d’esquena, pobreta, sortia al balcó i mirava la lluna. En aquell moment es produïa una màgia que mai cap científic ni científica no va aconseguir explicar. La teoria més acceptada és que pels ulls de la mare entrava la imatge de la lluna, que es convertia en moltes partícules d’alegria que viatjaven amb la sang i, a través del cordó umbilical, arribaven al nen, que llavors sospirava o somreia, o no sabem què feia, i generava un desig, un desig molt petit de nen molt petit, que tornava a viatjar pel cordó umbilical i la sang de la mare, fins a arribar-li al cor i sortir a fora a través dels porus de la pell. Aquests eren els desitjos més bonics: brillants i petits com una gota de rosada, i gairebé transparents, es quedaven uns segons suspesos davant dels ulls de la mare, com dient-li hola o adéu, i llavors començaven una dansa zigzaguejant, com la d’una papallona, i acabaven ficant-se a la panxa de la lluna, que en aquell moment semblava que somreia com un nadó.

Però tot sovint no ens adonem del que tenim fins que ho perdem. Tenir la lluna tan a prop i tan simpàtica ens va anar bé i malament. Gràcies a la presència constant dels nostres desitjos, vam prosperar molt, vam inventar-nos moltes coses i vam aprendre molt. Però també vam perdre el costum de perdre el temps, de passejar, de gratar-nos la panxa i, quina llàstima!, de mirar la lluna. De manera que vam oblidar-nos a poc a poc de com es desitjava de debò i, a més, la lluna, que estava molt acostumada a ser la més consentida del món, es va enfadar amb nosaltres i no va voler fer-nos més cas. Es va allunyar molts i molts de quilòmetres i es va congelar. Per això ara és blanca i ja no brilla per si mateixa, sinó quan el sol la il·lumina. O sigui que ara només la veiem de nit i, si es queda algun matí, és perquè es despista.

Però jo no perdo l’esperança i continuo desitjant que un dia o altre les persones recordin com es desitja de debò i tornin a mirar la lluna, perquè ella recuperi l’alegria i els colors perduts i s’acosti a la terra per fer-nos companyia.

Visita el meu bloc en anglès!: It's word it

Join 58 other followers

Arxiu

Abril 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« març    
 12
3456789
10111213141516
17181920212223
24252627282930
%d bloggers like this: