You are currently browsing the category archive for the ‘Novel·la’ category.

Dimecres 22
a dos quarts de nou del vespre
a l’Horiginal (Ferlandina, 29, Barcelona)
presentació de Vides desafinades, de Xavier Aliaga,
i Caure.

“Suposo que haurem de dormir a la mateixa habitació. Per trencar el gel et diré que des que m’he aprimat gairebé no ronco, em comprometo a no passejar-me en calçotets per l’habitació, per no provocar-te calfreds ni malsons i, malgrat que fa mesos que no cardo, t’asseguro que sóc absolutament inofensiu. Dit això, i ateses les meves carències sexuals, i que tu estàs bastant bona, estic totalment obert a tenir un intercanvi sense compromís. No sóc tan cool, jove i maco com l’Àlex però m’hi esforço molt”, deixa caure com si res, sense moure ni una cella, amb el seu barceloní apressat, a penes travat pels efectes de l’alcohol. Retòrica a banda, se m’acaba d’oferir per a follar. Sense immutar-se. Alguna cosa més, tigre?, l’interpel·le, tractant de seguir la vena sarcàstica, fent-me l’ofesa, vagament, en lloc de mostrar que em diverteix tanta barra. “Sí. Si l’escollit és finalment l’Àlex o qualsevol altre individu pregaria que us ho féssiu en un altre lloc. Ja saps: és molt desagradable assistir a una sessió de sexe en viu i no poder ficar-hi cullerada. També caldria que sabessis que no em van els trios, almenys si no hi ha majoria femenina. I no m’agrada que fumin a l’habitació, també és cert que no t’he vist fumar, és un pas”.

Vides desafinades (Edicions 62, 2011) ha guanyat el premi Joanot Martorell 2011.

Van entrar de pressa, com si estigués plovent. Tant, que Anton Pàulu va alçar l’esguard al cel i després a terra per si estigués moll. Però res, ni una gota.
–Tanqueu la porta, Anton Pà, si us plau!
–Què hi ha? –va preguntar l’amo de la casa–. Sembla que us hagin de calar foc!
–On podem deixar aquests sacs? –va preguntar Ghjuvan Marcu.
Perquè cadascun d’ells duia un sac militar d’aquells on hi cap de tot.
–Deixeu-los aquí, que no passa res!
–No –va insistir Vincensu–, s’han d’amagar, ara mateix!
–I què diantre hi ha aquí dintre? –es va emocionar Anton Pàulu.
–Ja us ho direm després, però ara anem de pressa, per l’amor de Déu!
–On els puc posar, ara? –va dir, desconcertat, el pobre home.
–Que no hi ha un racó, en aquesta casassa, on posar-hi dos sacs? –va dir, mig enfadat, Ghjuvan Marcu.
Anton Pàulu, que no tenia ni fills ni gats, no sabia què és haver d’acontentar un jove, aguantar els crits dels nens, contestar a l’incansable per què de cada fill.
–Aviam, una mica de calma, eh? –es posava nerviós Anton Pàulu–. Ja m’agradaria saber què hi teniu a dintre d’aquests sacs.
–Vinga! De pressa! Ja us ho direm després –va dir Vincensu, que havia agafat un sac i començava a pujar les escales.
Anton Pàulu, que ja no podia dir-los que no, va agafar l’altre sac i va pujar darrere seu.

Publicat per l’editorial Fonoll l’any 2011

Visita el meu bloc en anglès!: It's word it

Join 60 other followers

Arxiu

Juny 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« maig    
 1234
567891011
12131415161718
19202122232425
2627282930  
%d bloggers like this: