You are currently browsing the category archive for the ‘Política’ category.

Sabeu què penso? Que el problema no és Espanya. Ni Europa. Ni els Estats Units. Ni les dictadures o les falses democràcies. Ni són els especuladors o els empresaris o les borses o els bancs. Ni els partits polítics. Ni els corruptes o els traficants d’armes o els mafiosos o les indústries farmacèutiques o els que obliguen els nens a prostituir-se. Ni el sistema. No. El problema som nosaltres. Nosaltres. Que permetem que hi hagi injustícies. Que estem tranquils mentre a nosaltres ens vagi bé. Que ens hem cregut la mentida de la seguretat i la caseta. Que ens costa tant entendre que tots som iguals i que mentre hi hagi una sola persona al món que pateixi no podem ser feliços del tot. Que no acceptem que podem viure amb majúscules, que no ens hem d’amagar de res, que no ens hem de comparar amb res, que no hem d’esperar res. Que no estarem mai bé mentre no siguem humans de debò. Que som tan poca cosa comparat amb el que podríem ser. Que nosaltres no necessitem que ningú es faci càrrec de la nostra vida: ni de l’educació, ni de la salut, ni del medi ambient, ni de la justícia, ni de res. Que no necessitem que ningú es faci càrrec de nosaltres. Que nosaltres som els nostres únics senyors. Que el poder ja és en nosaltres. Que la veritat ja és en nosaltres. Que no hem de canviar res de fora, sinó que hem de canviar-nos a nosaltres mateixos. Que, mentre no siguem el que som realment, la meravella que som realment, la bellesa profunda que som realment, l’amor infinit que som realment, continuarem en aquest malson inútil de forces armades i mentides i estafes i merda, merda, merda que mengem cada dia i és completament innecessària. I, en canvi, tenim la Vida a l’abast de la mà. La plenitud, la saviesa. No a l’abast de la mà: ja la tenim a dintre, perquè és el que som. I només li hem d’obrir la porta i ja farà soleta el que ha de fer. Mentre continuem tenint a dintre un policia, continuarà venint el policia de fora a pegar-nos. Mentre continuem tenint a dintre un banquer, continuarà venint el banquer de fora a robar-nos. I l’industrial a matar el planeta. I l’assassí a inventar-se guerres. I el xenòfob a rentar-nos el cervell. I el corrupte a enriquir-se amb el poble. Això és el que penso.

Anuncis

DE PASTANAGUES I PUCES…

Davant dels últims esdeveniments al voltant dels indignats i les acampades, el problema principal consisteix en el plantejament erroni dels nostres objectius. Què pretenem guanyar el catalans amb aquestes protestes i acampades dintre del sistema polític d’Espanya?

Quan veig aquesta gent jove i entusiasta a les places i acampades demanant no se sap què, llançant crits i malediccions a l’engolidor buit d’Espanya que en cap moment voldrà sentir-les, penso que no és aquest el camí que han d’emprar els catalans. Aquest camí és anar en cercles, el camí del ruc que va darrere de la pastanaga inaccessible a les mans de polítics espanyols. Continuar aquest camí és anar enlloc. Continuant així avui de nou apostem per l’espanyolisme que s’aprofita dels nostres esforços i entusiasme.

No hem de deixar-nos enganyar. Amb aquestes acampades intenten “treure vapor” als catalans; amb aquests “indignats” i “democracia real ya” diluïdes dintre de la sopa de les espanyes, han substituït “el català emprenyat”.

Quan sento a les places d’Espanya les proclamacions de solidaritat amb els pobles de Palestina o de Sàhara Occidental o crits de “Tibet lliure!”, etc., jo crido “Catalunya lliure!” i que ningú no em vingui a dir res en contra, perquè el poble català també té TOT el dret de ser lliure.

Al meu modest parer la primera cosa en què hem de pensar és en la independència de Catalunya i, com a casa pròpia, una vegada lliures, fer-hi un gran dissabte. Aquí, a la nostra llar, ja sabrem com endreçar les coses. Aquí tindrem tots els nostres problemes més visibles i a l’abast de la mà per poder resoldre’ls, per agafar la granera i treure tota la porqueria i brutícia de tots els racons.

És més fàcil ordenar la casa petita on ets l’amo que no pas una gran casassa que comparteixes amb molts d’altres, on ni en el teu propi cubiculum no pots sentir-te com a casa. La gran casassa aquesta està plena de paràsits: escarabats polítics i puces reials. Aquesta casassa trontolla i té goteres a dojo, però l’amo d’aquesta casassa no està disposat a arreglar les coses i els problemes existents, sinó que cobra de nosaltres un elevat lloguer, tant en desgast emocional i cultural com econòmic, que cada vegada se’ns fa més impossible.

El primer manifest i principal plantejament de la plaça de Catalunya ha de ser INDEPENDÈNCIA PER A CATALUNYA JA!!!! Autèntica i vertadera i sense aquests tripijocs de “real-reial”.

I a la Catalunya lliure ja veurem què hem de plantejar i com, ja tindrem prou feina per organitzar el nostre país de la manera més justa.

Andríi Antonovskyi

“El que em fa a mi no és el que tinc, el que em fa és el que sóc, el que estimo, les raons de la meva vida… El que dono és el que em fa, no el que tinc. Com més dono, més tinc perquè sóc més. Com més tinc i dono menys, tinc menys perquè sóc menys…” Després d’escoltar-lo amb atenció intento fer-li veure la dificultat per seguir aquest comportament enmig d’un món on els missatges consumistes ens envaeixen pertot arreu. Són paraules que em semblen plenes de sentit quan les escoltes en aquest ambient [al Brasil], però que em sonen utòpiques si m’imagino a Barcelona. “Jo no vull dir que tothom sigui frare. El que passa és que la gent actua com si digués jo no sóc jo, sóc les meves coses. És el contrari del que deia Ortega y Gasset: jo sóc jo i la meva circumstància. Per alguns primer són les seves coses i després ells. Jo sóc només un penja-robes de coses… Em sembla que la humanitat s’està frivolitzant molt. El consumisme consumeix la dignitat humana.”

Francesc Escribano, Descalç sobre terra vermella. Vida del bisbe Pere Casadàliga (Barcelona: Edicions 62, 2001)

Cada acció que fem, cada paraula que diem, cada pensament que generem, tenen conseqüències. Cada porció de menjar que ens posem a la boca té una història de la qual nosaltres participem.

Ens hem de fer responsables de tot el que fem, de cada petita conseqüència de cada petit gest que depengui de nosaltres. No s’hi val a dir que nosaltres som víctimes del sistema. El sistema som tots. Que hi hagi persones que ens facin la feina bruta no significa que no en siguem responsables.

Poso l’exemple dels pollastres com n’hauria pogut posar qualsevol altre.

Nosaltres paguem per la tortura de persones i animals i per la degradació del planeta. Paguem amb uns diners que hem guanyat invertint-hi hores i esforç. El bé escàs de les nostres hores i del nostre esforç. Estem malgastant la nostra vida (que és finita, que no sabem quan i com s’acabarà, que no sabem fins quan tindrem salut, que no som conscients de la meravella de cos que tenim, de la meravella d’oportunitat que tenim, de la capacitat i necessitat que tenim d’estimar incondicionalment, que tothom va boig perquè l’estimin i no ens adonem que el goig real no és ser estimat, sinó estimar, donar-se per complet a tot, sense restriccions ni tries ni interès, i que no sabem fins quan tindrem l’oportunitat de començar a viure de debò, que sempre ens diem que demà o demà passat ja ens posarem a saber qui som i com podem donar sentit a la nostra vida, que sí, que un dia o altre ja ho farem, però demà o demà passat estarem morts i enterrats i no ens podem imaginar el greu que ens sabrà, mentre estiguem agonitzant, d’adonar-nos de la manera més òbvia i diàfana que no hem viscut, que hem donat l’esquena a allò que som en realitat, que ens hem aprofitat dels altres, que hem manipulat els altres, que hem volgut treure avantatges de cada situació i cada moment, que hem volgut controlar l’incontrolable, que no hem permès que la nostra vida fos realment útil) en aconseguir diners per pagar perquè torturin persones i animals i desgraciïn el planeta en nom nostre.

Aquesta opressió al pit és el do dels éssers humans. La podem fer servir com a motor per ser realment útils. El motor més potent i eficaç. Cada cosa que fem, diem o pensem pot tenir un sentit. Ha de tenir un sentit. I el sentit és mirar a fora. Deixar d’intentar-nos encabir als límits estretíssims i ridículs de l’ego i mirar a fora. Perquè a fora necessiten amb urgència que despertem.

No tenim cap excusa per no començar a canviar les coses. Canviar les coses vol dir canviar-nos a nosaltres mateixos. Perquè nosaltres i els altres som el mateix. Som absolutament la mateixa cosa. Tot l’univers necessita amb urgència que despertem.

Avui és un bon dia per parar-nos a revisar quina mena de nacionalisme sentim exactament. Si està basat en l’odi o en la diferència respecte als altres, ja cal que el llencem a les escombraries, perquè és absolutament inútil i nociu. El nostre nacionalisme no pot ser enverinat, sinó alliberador.

L’enemic és infinitament més valuós que l’amic, perquè ens ajuda a adonar-nos dels nostres punts febles. Ens empeny a créixer. Ens demana a crits que siguem millors de com som. Si creiem que el govern espanyol és el nostre enemic, aprofitem l’ajut incondicional que ens ofereix i preguntem-nos per on ens indica que podem millorar. A mi em sembla que ens diu que hauríem d’adonar-nos, cadascú personalment, que podem viure sense odi i amb una saviesa real, no fabricada per les normes socials.

Hem estat dissenyats per donar-ho tot amb alegria i per estimar-ho tot incondicionalment, adaptant-nos al ritme de la natura, que és canvi constant i ens demana que no ens aferrem a res, ni a cap objecte, ni a cap persona, ni a cap idea, ni al nostre cos. Hem de començar a relaxar-nos. Prenguem una mica més de distància respecte als nostres sentiments i comencem a bandejar l’odi de les nostres vides. Viure una situació aparentment injusta no pot ser una excusa per sentir odi. L’odi és absolutament aliè a la naturalesa humana. L’odi i l’egoisme.

Deixem de ser una càrrega per als altres. Ja n’hi ha prou d’anar pel món com uns inútils enfadats amb el món i cansats de si mateixos.

No fem servir l’11 de setembre per sentir-nos diferents dels “altres”. Fem servir l’11 de setembre per sentir-nos més humans que mai.

En Carretero i en Laporta (i els respectius seguicis) tenen tota la raó quan diuen que el referèndum d’autodeterminació només es podrà convocar si prèviament es trenca la legalitat espanyola que el fa il·legal, i que, per tant, primer cal una declaració d’independència unilateral del Parlament. Tota la raó! Però, senyors, per fer això abans cal tenir una majoria absoluta de diputats disposats a fer-ho i això, ai las, no ho prediu cap enquesta ni de lluny. Per tant, ara no ho tindrem i no ho podrem fer. Ells, però, em podrien respondre:

– Precisament per això volíem una candidatura unitària que potser hauria tingut possibilitats d’assolir 68 diputats, i des de CIU i ERC ho heu fet impossible, traïdors!

Jo llavors els diria:

– Nois, per començar sembla que ni tan sols els que ho dieu sou capaços d’ajuntar-vos. Però, a més, de veritat us pensàveu que CIU tenint-ho tot a favor per guanyar les eleccions i sent una federació que mai no s’ha declarat independentista ara es dissoldria dins d’una coalició descaradament independentista encapçalada (o almenys proposada) per gent extraparlamentària? És clar que no us ho pensàveu. Però potser sí que us pensàveu que ERC ho podria (o ho havia de) fer. Em temo que en aquest cas una candidatura ERC + Solidaritat + Reagrupament + etc. tampoc no hauria obtingut 68 diputats, oi? I només s’hauria aconseguit un resultat contraproduent perquè fer un front independentista només serviria perquè tota la resta de partits se’n desmarquessin. I com es podrien desmarcar d’un conglomerat que només està unit per la voluntat de la independència? No se us acudeix? Doncs declarant-se en contra de la independència! És a dir, hauríem aconseguit que la idea toqués sostre (un sostre insuficient) i no es continués estenent. Un fracàs absolut.

Què hem de fer doncs? A mi em sembla clar: hem de fer els passos necessaris per aconseguir que a la propera convocatòria sí que hi hagi aquesta majoria. I això només es pot fer pel camí que hem seguit aquests últims anys: posant el dret a decidir al centre del debat polític, com a qüestió abstracta que afecta absolutament totes les facetes de la política i com a qüestió de radicalitat democràtica que en teoria ningú no pot negar. I així, tal com ja està passant en certa mesura, es va adobant el terreny perquè tothom se’l vulgui fer seu d’una manera o d’una altra. Si entremig, i això és gairebé segur que passarà, rebem més patacades evidents des del poder espanyol (nous recursos contra les lleis que pengen de l’Estatut, previsible victòria del PP i involució autonòmica), anirà creixent la sensació entre l’electorat de tots els partits que la cosa és insuportable. Llavors es radicalitzarà el discurs sobiranista no només dels sobiranistes de tota la vida, sinó també dels que fins ara ho eren poc o gens. I així sí que serem més a prop d’arribar a 68 diputats (de partits, llengües maternes i ideologies diferents!) que finalment s’atreveixin a fer la declaració unilateral i a convocar el referèndum posterior.

Per tant, diria a Carretero i Laporta que estic d’acord amb el seu objectiu, però que crec que s’equivoquen en l’estratègia per arribar-hi. Anar uns quants (no prous) de cara a barraca sense mirar de fer el passos necessaris perquè et segueixi la massa crítica és la garantia segura de crear frustració en l’electorat que, de bona fe, confiï en ells.

Carles Noguera

Copio la “Carta oberta als i les independentistes”, de Joan Puigcercós.

L’independentisme viu moments efervescents. Sens dubte, comencem a recollir els fruits de molts anys de feina, feina que hem fet entre tots, des del carrer i des de les institucions. El debat sobre la Independència està damunt la taula, se’n parla d’una manera normalitzada en els mitjans de comunicació, en el Parlament, en les converses familiars. Les enquestes detecten moviments significatius en l’actitud de la societat catalana davant de la hipòtesi independentista. Progressem adequadament, i darrerament a bon ritme. M’agradaria aprofitar el moment per compartir una sèrie de reflexions sobre el moment històric que vivim com a país, i també sobre el moment que viu l’independentisme.

Voldria en primer lloc posar en valor el paper d’Esquerra Republicana de Catalunya en aquest procés, perquè crec que s’ha estat molt poc generós amb Esquerra des de dins mateix de l’independentisme. Esquerra va saber activar fa set anys el ressort adequat, forçant l’alternança democràtica a Catalunya amb un programa basat en la redacció d’un nou Estatut. Aquella decisió estratègica, no entesa per tothom, ha acabat provocant una sèrie de reaccions en cadena de gran calat polític. El nou Estatut era, com vam dir en el seu moment, la prova del cotó de l’Espanya plural i del projecte autonomista- federalista. Com era d’esperar, la prova del cotó ha acabat donant negatiu, primer amb la retallada de l’Estatut al Congrés i en el pacte Mas-Zapatero, i després amb la sentència del Tribunal Constitucional. L’autonomisme (i no cal dir el federalisme) han entrat en crisi, i la perspectiva independentista s’obre pas. La sentència del TC, doncs, tanca el cicle polític iniciat amb l’Acord del Tinell.

En el camí, hem cosit el PSC al país, arrossegant-lo a posicions que fa vuit anys eren impensables: l’Estatut del 30 de setembre, la Llei d’Educació, la Llei d’Acollida, la Llei de Consultes, la Llei del Cinema, la Llei de Vegueries, etc, i hem provocat un corriment de les posicions nacionals de CiU, amb l’assumpció del dret a decidir com a eix polític. Avui, set anys després de la irrupció d’Esquerra com a força de Govern (amb només el 14% dels vots, cal recordar-ho), el catalanisme és més ampli, més transversal, i el debat sobre la Independència és sobre la taula. Segur que no ho hem fet tot nosaltres sols, però crec que seria molt injust pretendre que la principal força independentista no hi té res a veure, i més després d’haver assolit una victòria estratègica tan clara. Els intel·lectuals orgànics de CiU que sentenciaven que l’eix nacional seria substituït pel social, veuen com la política catalana ha pres un caire més nacional que mai.

Una de les bones notícies del creixement social de l’independentisme és la seva extensió transversal entre gent d’ideologies molt diverses. Hi ha partidaris de la Independència que són d’esquerres, n’hi ha de liberals, de conservadors, de democristians… Hi ha partidaris de la Independència entre els votants de tots els partits catalanistes de tradició democràtica, amb percentatges significatius. La idea de la Independència ha impregnat transversalment la societat catalana.

Esquerra ha tingut el monopoli de la representació electoral i parlamentària de l’independentisme els darrers vint anys. Però a mesura que l’independentisme ha anat creixent i s’ha fet transversal, hi ha hagut més i més ciutadans partidaris de la Independència que no s’han sentit representats per l’ideari i per l’acció política del nostre partit, tant per diferències ideològiques com estratègiques.

Esquerra és un partit republicà i d’esquerres, i tenim un model territorial i de desenvolupament sostenible per al nostre país. Hem construït un discurs allunyat de l’essencialisme nacionalista i amb una aposta gradualista i multipartidista per assolir la independència, i hem posat en pràctica una estratègia determinada de pactes de Govern que no ha agradat a tothom. Però és que no preteníem agradar tothom: mai no hem pretès ser la casa comuna de tots els independentistes de totes les ideologies. Sempre hem dit que nosaltres treballàvem per estendre l’independentisme en l’espai sociopolític que va del centre cap a l’esquerra. I sempre hem dit que seria molt bo per al país que sorgís una o més forces polítiques que treballessin per estendre l’independentisme en l’espai sociopolític que va del centre cap a la dreta. Catalunya estarà preparada per a la Independència quan el primer partit de l’esquerra i el primer partit de la dreta siguin independentistes i sumin una majoria social i política molt àmplia. I per arribar a aquest escenari encara hem de picar molta pedra, tots plegats.

Aquestes darreres setmanes han sorgit veus a favor d’una candidatura única de l’independentisme. Crec que amb els paràgrafs anteriors ja ha quedat clara quina és la posició estratègica del nostre partit respecte als Fronts Patriòtics. En qualsevol cas, però, voldria afegir que en algunes d’aquestes crides hi he trobat a faltar el més elemental respecte a Esquerra i al que representa. Esquerra té 80 anys de continuïtat històrica, és el partit de Macià i Companys, té més de 450 seccions locals organitzades arreu dels Països Catalans, té 21 diputats al Parlament de Catalunya, una diputada al Parlament de les Illes Balears, té tres diputats i quatre senadors a Madrid, un eurodiputat a Brussel·les, més de 1.600 alcaldes i regidors en pobles i ciutats, governa en coalició al Principat, presideix el Parlament de Catalunya i dues Diputacions, manté relacions internacionals estables, i ha aguantat en solitari la presència institucional de l’independentisme durant els darrers vint anys. I malgrat això, a Esquerra se li han fet crides a “sumar-se” (sic) a una coalició amb entitats i partits que no han passat mai per les urnes, que no se sap quina representativitat real tenen, que no són capaços de posar-se d’acord entre ells i que no sabem si d’aquí a uns mesos continuaran existint. Em fa l’efecte que la militància i l’electorat d’Esquerra es mereix més respecte i consideració per part dels autors d’aquestes crides.

Estic completament d’acord amb els independentistes que pensen que en aquest moment històric cal arriscar i fer un pas endavant. Però no hem de confondre un pas endavant amb una fugida endavant. I en aquest punt vull ser molt clar: crear l’expectativa d’una imminent proclamació de la Independència des del Parlament és, en el millor dels casos, confondre desig i realitat; i en el pitjor, és jugar frívolament amb les il·lusions de la gent. Per desgràcia, l’endemà de les pròximes eleccions no hi haurà 68 diputats independentistes, i jo personalment no penso ser còmplice de cap operació basada en premisses falses, per molt benintencionades que siguin.

Ens calen propostes polítiques lligades a la realitat. De la mateixa manera que fa set anys vam saber fer un moviment tàctic (alternança democràtica i nou Estatut) que ha canviat radicalment la política catalana i ha acostat l’independentisme a la centralitat, ara cal fer una nova estrebada capaç de generar contradiccions i conseqüències concretes en el conjunt del sistema polític, evitant la temptació del testimonialisme.

La nostra aposta per al pròxim cicle polític és coneguda: portar el debat al terreny de la radicalitat democràtica, un terreny que incomodi les forces de l’autonomisme i les obligui a moure’s en la direcció correcta. Entenem que la proposta de posar en pràctica el dret a decidir a través d’un Referèndum democràtic sobre la Independència té recorregut polític, perquè no és una proposta només per als independentistes, sinó que és una proposta adreçada a tots els demòcrates, una proposta d’ampli espectre, que és coherent amb el procés de consultes per la Independència que hem viscut el darrer any, que sabem que genera contradiccions en les cúpules dels altres partits, que és molt majoritàriament compartida per les seves bases electorals i que connecta amb la centralitat democràtica del país.

Personalment m’he compromès a condicionar qualsevol acord postelectoral a la convocatòria d’aquest Referèndum, i aprofito aquesta carta per reiterar aquest compromís. Si Esquerra és decisiva i posem aquest tema sobre la taula, serà molt difícil dir-nos que no, ja sigui immediatament després de les eleccions o ja sigui durant la legislatura (cal recordar que probablement abans de dos anys tornarem a tenir el PP al govern espanyol i això pot desfermar noves agressions i provocar necessitat de respostes polítiques des de Catalunya). És una aposta arriscada però estic fermament convençut que ens en podem sortir. De la mateixa manera que fa set anys, perquè érem decisius, vam arrossegar CiU i PSC a fer un nou Estatut que cap dels dos no desitjava, aquest cop, si la gent ens dóna la força que necessitem, arrossegarem els autonomistes cap al dret a decidir i obrirem un nou cicle històric. És per això que en la campanya electoral que ara s’acosta demanaré, inequívocament des de l’esquerra, el vot útil de tots els independentistes: perquè Esquerra no és cap aventura personal i improvisada a corre-cuita, perquè Esquerra ja ha demostrat que és una palanca potentíssima de canvi, i perquè, humilment, em sento madur per rebre i gestionar amb responsabilitat la vostra confiança.

Visca Catalunya lliure!

Joan Puigcercós
President d’Esquerra

He començat a mirar la premsa amb la idea de comentar alguna notícia com a introducció al que us he escrit, però he perdut les ganes de continuar llegint. Estic tipa de rebre males notícies. No acabem de ser conscients de la quantitat de sofriment que hi ha al món. Perquè si poguéssim sentir per una escletxa el dolor dels milions de pakistanesos afectats per les inundacions, em sembla que tindríem un cobriment de cor. No ho podríem suportar. Però el dolor existeix, encara que no ho vulguem. I és inevitable? Jo crec que no, però que per evitar-lo hauríem de començar a aclarir què som i què hi fem aquí.

A mi m’agrada pensar en aquestes coses. De vegades corre l’opinió que els poetes i artistes i tota aquesta gent són persones especials o amb una sensibilitat diferent. Jo no hi estic gaire d’acord. Crec que en el fons tots som iguals i que tots tenim el potencial de fer-ho tot i que només cal que fem les coses sense por.

La gran majoria de les coses que dic les he sentides dir a algú altre. Cap idea meva és meva del tot. Em sembla que ben poca gent arriba a ser original de debò. Però a la vegada és fantàstic escoltar una altra persona i quedar-se amb una cosa que ha dit que t’ha fet pensar i et serveix. I a poc a poc anar fent-nos el nostre món intern particular i autèntic. No pas el món que voldrien els nostres pares o els nostres fills o els nostres polítics. El nostre món. El món que realment volem. I en el meu món no hi vull ni les frustracions ni les manies dels altres. Hi vull només les coses que em sento meves i que em són útils.

No he vingut a dir-vos gran cosa i no sóc ningú per dir-vos gran cosa, però m’agrada compartir les idees que habiten el meu món particular. Per exemple, un llibre d’en Xirinacs que es diu La Noviolència.

“Prenem la comunitat més senzilla de totes, que és la de la parella. […] Moltes vegades, els matrimonis i les parelles es fan a base de robar-se la llibertat l’un a l’altre. És a dir, entro en possessió de la teva llibertat, tu entres en possessió de la meva llibertat, i en fem una parella d’esclaus. Això no serà mai una unió lliure de persones madures i lliures, sinó que més aviat és una societat de “socors mutus”, en què un només se sent acomplert en l’altre i s’han de menester tots dos. […] Una construcció de parella sana existeix quan dues persones, cadascuna de les quals s’aguanta damunt dels seus propis peus, s’ajunten, no per necessitat, sinó per pura voluntat lliure de tots dos.”

Això de la comunitat i la llibertat m’interessa molt. En Xirinacs proposa responsabilitzar-se del fet d’estar viu i del fet de ser un exemplar d’homo sapiens, o sigui, de tenir les capacitats mentals, emocionals, espirituals i físiques pròpies de la nostra espècie, que no en són pas poques. Per sort, els aquí presents no som hàmsters o pastanagues, que també estaria molt bé, sinó humans. I estem vius. Sembla una constatació idiota, però jo crec que és extremament rar estar viu. Jo diria que som vius per pura casualitat i que el més probable és que d’aquí a relativament poc temps estiguem morts i enterrats. Doncs la proposta és que prenguem consciència d’aquesta immensa sort que tenim i que siguem conseqüents. Ser lliure és una gran responsabilitat i crec que l’hem d’assumir i aprofitar, perquè és la clau de la nostra felicitat o de la nostra plenitud, que potser és més interessant que la felicitat.

La idea d’en Xirinacs és que la comunitat és lliure només si està composta de persones lliures. Però fins a quin punt som persones lliures? De vegades tinc la sensació que no som capaços de veure’ns, com si ens miréssim reflectits en un mirall que ens deforma. No tenim ni idea de qui som ni de què hi fem aquí. No sabem quins són els nostres límits i no-límits, què sentim i per què ho sentim, quins són els motius reals dels nostres pensaments, les nostres paraules i les nostres accions.

En Xirinacs proposa que la comunitat de persones lliures es construeixi des de la base. O sigui, les persones lliures s’agrupen lliurement amb altres persones lliures per formar una llar de persones lliures, que s’agrupa amb les altres llars veïnes de persones lliures per formar un barri de persones lliures, que s’agrupa amb els altres barris de persones lliures per formar un poble de persones lliures, que s’agrupa amb els altres pobles de persones lliures per formar una comarca de persones lliures, que s’agrupa amb les altres comarques de persones lliures per formar un país de persones lliures, que s’agrupa amb els altres països de persones lliures per formar un planeta de persones lliures.

Cada dia, mentre continuem estant vius i continuem sent humans, tenim l’oportunitat de ser persones lliures. Si encara no som persones lliures, podem començar per actuar i pensar com si realment ho fóssim. I el que m’agrada més de tot és que la llibertat no ens la dóna res ni ningú. Ara mateix tots nosaltres som lliures. Només cal que ho admetem.

Hi ha una novel·la de Manuel de Pedrolo que em fa pensar molt. Es diu Acte de violència i parla de la força transformadora i sanadora que té la comunitat de persones lliures. És publicat l’any 1968 i explica com en un país en dictadura una majoria social es compromet a deixar de col·laborar amb el sistema i aconsegueix canviar-lo. I ho fa d’una manera no-violenta: simplement negant-se a continuar la vida tal com estava muntada. Els negocis no obren, les persones no surten al carrer, els nens no van a l’escola. Molts tenim l’opinió que una persona sola no pot canviar les coses, que nosaltres no hi podem fer res, que no tenim poder. Però em costa imaginar un poder més gran que el de la solidaritat i l’altruisme.

On és el poder? Per què ens sembla utòpic voler un món sense conflictes? Per què ens costa tant pensar en una societat sense presons? Per què fem veure que no ens adonem que la major part de persones del planeta viuen en una situació intolerable? Per què la major part de nosaltres, que representa que podem estar bé, som infeliços? Per què ens hem cregut l’enorme mentida que les coses són com són? Des de quan les coses són com són?

Aquestes són algunes idees del meu món particular, manllevades a en Xirinacs i en Pedrolo i passades pel meu túrmix. Ells potser tampoc eren originals, però la veritat és que m’és igual. Cada vegada em fa més l’efecte que som part d’una mateixa forma de vida i que aquestes distincions que fem entre nosaltres no tenen gaire sentit. Potser us preguntareu per què us he explicat aquestes coses. Per què es fan les festes majors? Qui hi participa? No hi participen ni hàmsters ni pastanagues, sinó homo sapiens. Homo sapiens que tenen l’oportunitat de ser lliures perquè tenen la grandíssima sort d’estar vius i de tenir una saviesa que potser ni se la imaginen. I que són capaços de transformar-se a ells mateixos i de transformar el món. Més enllà de les males notícies, de les inundacions i les epidèmies, del dolor que tots tenim a dins d’una manera o d’una altra, de la por a morir-nos, de la por a la solitud, més enllà del mal que haguem fet en el passat, ara mateix podem canviar el que faci falta i podem celebrar aquesta magnífica oportunitat tots plegats, sense pensar en les diferències superficials que creiem que ens separen, però que no són gens importants.

Bona festa major!

L’estat espanyol no és una democràcia, però em sembla que no hem d’odiar ningú per això, sinó que podem ajudar els espanyols i el seu govern a reflexionar sobre el seu model d’estat. D’altra banda, podem donar les gràcies a l’estat perquè està posant al descobert un problema de l’inconscient col·lectiu que tots i cadascun de nosaltres hauríem d’identificar, admetre i corregir.

Tenim l’oportunitat de construir l’estat democràtic català i l’estat democràtic espanyol en una Unió Europea que ara també es podria revisar. Molts pensem que se n’han d’encarregar els polítics. Jo això ja no ho penso, sinó que vull ser la meva política. No vull asseure’m i contemplar-ho. No vull continuar dramatitzant els vells hàbits de la falta de confiança i de la por. No vull delegar la responsabilitat als altres per després poder culpabilitzar-los si la cosa no va com jo voldria. Jo sóc la meva política i em faig càrrec de la meva felicitat i de la meva llibertat.

I què puc fer com a política? Un primer pas és observar-me per deixar de ser-me una perfecta desconeguda, perquè coneixent-me a mi (les meves frustracions, les meves enveges, les meves fantasies maquiavèl·liques) conec els altres, i veient el meu dolor (aquest pànic a admetre la finitud de tot plegat, posem per cas) veig el dels altres. No vull construir un país fonamentat en l’odi, sinó en l’altruisme. Vull veure i escoltar les persones, adonar-me de què els passa. Això és política. I també és política cuinar i dutxar-se i treure la pols i ser conscient del que vols dir quan dius que sí o quan dius que no. També és política admetre que algú ha fet molt bé una cosa i que això no significa que tu siguis pitjor. Fer servir les paraules és política, dir “sempre”, dir “vosaltres”. I és política reconèixer les teves necessitats. No vull construir un país obsedit per les diferències, sinó que vull viure en una comunitat composta per les veus de tots els individus. Vull viure en un país de persones lliures. I com ho farem per ser persones lliures? Com ho farem per adonar-nos que som persones lliures?

Visita el meu bloc en anglès!: It's word it

Join 60 other followers

Arxiu

Novembre 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« oct.    
 12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
27282930  
%d bloggers like this: