Homenatge poètic a Joan Ponç. Llegiu-ne el text de Vicenç Altaió. I aquí la meva aportació:

Allò de dintre o bé les coses de fora i les de després. Així com sense nom. Perquè, si no té nom, no se sap. Si les textures i els colors. Innominadament passa l’airet i desapareix, perquè entre allò de dintre i les coses, totes les coses, no hi ha res. L’absurd tampoc no existeix. Només les coses que. I sí, pot ser fosc o bé pot vessar i llavors. Coses que s’inflen. Monstres, potser. No, no pas monstres. Coses sense nom perquè no se saben. Així els ulls no menteixen. El que es veu o el que hi ha. Allò de dintre, vessat, devastat, empès. Però no hi ha d’haver una raó. O sigui que tant li fa. Gent que aire, objectes que fosc, formes que entre. I un centre gravitació que arrossega. Els ulls arrossegats per allò de dintre que imposa i menteix. Que surti, que surti. Prou porqueria. Coses deformes, i què. Deforme què. Deforme com. Impossible deforme, res deforme, passa l’airet i no hi ha res entre cosa i cosa, entre ull i cosa, entre cosa i ull, entre ull i ull, entre allò i allò i fora i fora i res, que surti. Però què existir, però què existir, què vol dir existir. Tonteries, existir.

Anuncis