portada-amor

L’editorial La Garúa ha publicat el novembre de 2016 Amor total, un llibre de 530 pàgines fora de tot allò que es fa en la nostra poesia i en la nostra literatura.

screen-shot-2016-11-27-at-10-38-11

“Poesia de dimensions novel·lesques, èpica moderna i postmoderna, esguard desbocat i, justament per això, meravellós, en un temps en què tot ha de seguir uns patrons correctes, estables i prefixats (la mida estàndard de les coses, començant per la dels llibres, els quals ben sovint s’han convertit en estendards de l’adotzenament).”

“La poesia de Laia Noguera és una de les més brillants, potents i innovadores d’entre les veus joves, i m’atreviria a dir que aquesta consideració és del tot aplicable al conjunt de la nostra poesia, sense distincions generacionals.”

Del pròleg de Lluís Calvo

Vet aquí uns fragments del llibre:

Atio el dimoni. Em poso en posició de naufragar. Ja en tinc prou. M’enredo amb una catedral de fils d’aranya gruixuts com sogues de penjat. Travesso una cambra rere l’altra. Hi ha tot de mobles tapats amb llençols plens de pols i a cada racó ensopego amb imatges estranyíssimes. Fagocito. Ja no m’hi veig. Em moro de ganes d’explotar. Però si la finestra era aquí mateix! Quanta energia gastada inútilment. Quina vida més fútil. El cas és que mai no he mogut ni un dit per als altres. Ni això. Res. I ara resulta que tot és mentida. M’entortolligo. Ja no sé de què parlo. No tinc opinió ni hi ha cap misteri per resoldre. Les coses són així. No sóc especial, ningú no és especial, no vol dir res ser especial. Ara espero que em salvin. No sé de què. Ni sé què em mereixo. Voldria no voler-te agradar. Fins i tot negocio amb mi mateix. Que no sóc especial. Que atio el meu dimoni i em domina i ja no sé ni com em dic. Si és veritat que sóc diferent de com sóc, és que no sóc què sóc. Ja et deia jo que un dia ho veuries clar. I tant, claríssim, mira: agafaré un martell i m’esberlaré el cap. No home, no, no siguis bèstia. Que sí, que sí, que mira.

*

No ens venen productes:
ens venen històries.
A les notícies, per exemple, venen
la por a la malaltia
i la necessitat del fàrmac.

*

Creiem en la màgia:
que una cosa pot tenir el poder
de fer-nos feliços.

*

Per això, com que sóc filla
d’aquesta terra que trepitgem
sense miraments, he sortit
una mica guerxa
i no entenc res.


Moltes gràcies, Montserrat Abelló, Joan Brossa i Joan Ponç.

Anuncis