Caure ha rebut el premi Ausiàs March de Gandia i ha estat editat per Edicions 62 el novembre de 2011.

Caure és un poemari juganer i de senzillesa aparent, d’una radical renúncia a la pirotècnia per apostar per imatges i conceptes que s’han de revisitar per extraure’n tot el suc. Poesia del “jo” que guanya en segones i terceres lectures, que incita a la reflexió i que connecta d’alguna forma amb la sensació col·lectiva de caiguda lliure, de davallada.

Xavier Aliaga

La veu de la poeta és la veu de l’aprenent, que ens mostra un nou camí en el no-camí. Viure és també caure, admetre-ho i llevar-se en la caiguda, caient. Però per fer-ho cal no aferrar-se a res ni a ningú en concret per apaivagar la por, ni tan sols a nosaltres mateixos. I és només en endinsar-nos en el camí sense identitat ni postissos, de ple en l’esperit, quan comencem el viatge cap al veritable món que hi ha fora.

Joan de la Vega

Vet aquí algunes de les indicacions de lectura que va proposar Lluís Calvo a la presentació del llibre a Calella l’abril de 2012 (n’incloc fragments):

  • Caure és un poema narratiu, perquè explica un camí, tot i que fa sense els recursos i els trucs típics de la narrativitat i de la poesia narrativa.
  • El pelegrí deixa l’antiga llar i “cau” en un altre lloc. Un lloc que a poc a poc veiem que es converteix en una mena de purgatori. Per això ens explica que fa molt que vam marxar de casa nostra, en un plural que ens inclou, però que fonamentalment recull aquell que era abans i l’altre que ha sorgit en el trànsit. Com una metamorfosi dins la crisàlide. Una imatge alquímica.
  • D’aquesta manera, el castell i les cases s’enderroquen. La nova llar no és l’antiga, que s’ha abandonat per sempre. El pelegrí es pot convertir en cuc, justament perquè es pot transformar en papallona i representa tots els trànsits. La transformació incessant.
  • La poeta també ho viu tot plegat com un somni. Es desperta de cop després d’haver tingut diverses identitats. El poeta-pelegrí vol ser-ho tot alhora, per una rauxa d’amor. Vol conèixer l’Univers sencer. Però de vegades s’ofega en aquest camí tan ardu. I beslluma les escletxes. El somni és un joc de miralls –idea també present en el llibre– que ens porta altres reflexos i realitats.
  • Aquestes aparences ens connecten amb el budisme. En una de les sutres més cèlebres i clàssiques, la Lankavatara, se’ns diu que Maia té l’aparença de la realitat, però és irreal i apareix i desapareix com un llamp. Laia Noguera parla de llampec. I es pregunta “què hi ha en realitat / després de tot això”.
  • El naixement és, en veritat, un no-naixement, diu la sutra. En un dels clàssics del Taoisme, el Zhuang Zi, se’ns adverteix que res no deixa de néixer i de morir. D’això ens parla aquest llibre de camins, estadis intermedis, ascensions i transformacions.
  • En aquest llibre sempre som frec a frec de la intuïció. Res no està racionalitzat, sinó entrevist. De vegades, llegint-lo, ens sorprèn un fulgor, pensem que hem arribat a alguna cosa important. Però de seguida ens fuig de les mans. Aquesta sensació amara l’obra i crec que també l’ha viscuda l’autora. La conclusió, com diu ella, és aquesta: “No sé dir si he arribat”.
  • Només alletant-se en un nou món es pot sortir del cercle viciós, del karma, per dir-ho amb un terme hinduista. Aquest cercle està molt ben definit a Caure. Un llibre circular, talment una roda de saviesa i de trànsits incessants.

Si voleu llegir-ne poemes, podeu clicar aquí, aquí i aquí.

Aquí hi ha un poema del llibre traduït a l’anglès per Felip Costaglioli.

Al núm. 2 de la revista Capicua també van aparèixer, traduïts al portuguès, uns quants poemes que després han format part del llibre: “L’espai…“, “Un matoll…“, “Regalima…“, “He vist…” i “Cim…“.

El llibre conté aquesta il·lustració tan bonica de Quim Moya:

De Quim Moya

Més informació:

– Llegiu l’entrevista que em va fer Esteve Plantada a VallèsOriental.com.

– Llegiu un comentari de Xavier Aliaga al seu bloc.

– Llegiu un comentari de Joan de la Vega al seu bloc.

Anuncis