Escrit a sis mans per Esteve Plantada, Laia Noguera i Joan Duran, Els llops (La Garúa, 2009) és un poemari d’un sol traç. Vol ser un únic udol que eixordi individualitats, que les arraconi a l’anonimat per assemblar-se més al poema en abstracte i en majúscules.

Imatge de la coberta: Neus Grandia

Els llops no és senzillament una obra ambiciosa i reeixida; no és tan sols el tripudi d’uns poetes que triomfen des del llenguatge. És alguna cosa més: és la invocació al lector de poesia perquè ocupi una funció activa i és l’esforç titànic per seduir-lo amb la intel·ligència.

Francesco Ardolino

cap als mons que projecten l’estiu nou de les paraules.


10

Alçaràs ensenyes d’una divisa falsa,
fins que el mot sigui
l’única realitat
d’un altre món.

REALITAT

Tal volta un mot es fa real
com a símbol d’una altra cosa
que potser sí que no existeix.

* * *

Fuig colgant-te, gravita’t, embalsama’t


26

Enmig de l’empenta reposa
el teu cove, límpid endreç
de torre colgades. I corres,
però la mà de la nit no premsa,
et retorna el buit que neix
de la teva buidor feta fugida.

BÀLSAM

Fugir de les veus de la nit,
com si la carn
incorruptible, com si el buit.

Més informació:
A la lluna plena, de Francesco Ardolino
(article aparegut a Caràcters, núm. 50, febrer de 2010)
Rizoma, de Pere Ballart
(article aparegut a l’Avui el 23 de maig de 2009)
Anuncis