Fuga evasió va ser publicat el 2003 per Pagès Editors gràcies a haver rebut el premi Recvll.

És possible que l’atreviment i la manca de complexos sorprenguin. Però, als vint anys, no és el mínim que s’ha de demanar?

Jordi Rourera (al pròleg del llibre)

Com ella, la seva poesia sona a molt jove, una cosa que no és ni bona ni dolenta: és i prou. I tanmateix no es tracta pas d’allò tan tòpic d’una poesia que promet, sinó d’una lírica potent i incendiària que, jurant i perjurant (contra els tòpics), s’alçura per tal com té “tinta per sang / i a la mirada un teclat / que tot ho filtra”.

Carles Hac Mor

Definició

Cançó de pandero

a) La gaia ciència (bis) és una connexió neuronal deficient;
b) la inspiració (bis), una mala lectura d’un impuls nerviós,
c) i el goig estètic (bis), la paràlisi momentània de l’activitat cerebral.

Interpreto la interpenetració de cos i ment i no hi ha monadologia que em convenci

Ball pla en tres actes, en el millor dels mons possibles

II

Sóc un puny de matèria erosionada
per l’huracà de la ment,
sóc un liquen.

Sóc el marbre nu de la victòria,
pedra estrògena
a la intempèrie.

Encara sura el record d’aquell intent pansit de paraula1

Piano

Era una tarda mansa i fonda:
el sol trenava una veu pastosa
i els plataners remenaven l’aire amb un gust verd i sec;
les palmeres callaven, tenses;
la sorra, quiescent, estava expectant.

Mezzoforte

Llavors, un esgarip tou i humit va esqueixar l’aire:
una enorme boca morada
—llavis inflats, ulls venosos—
queixalà l’escena.
El sòl retrunyia espantat i perdut.

Forte

Vingueren passos uniformats i sense cap;
li pegaren amb porres i bales de goma,
l’emmordassaren, se l’endugueren a la presó.
La tarda respirà alleugerida, retrobat el fil de la vulgaritat.2

Pianissimo

Mai més fou el foll intent,
però a les tardes tenses encara batega
—al centre de la matèria—
el record elèctric d’aquell intent de paraula.

1. Cal interpretar-la carminaburanament.

2. Aquest vers, piano.

Excursió

Quan pastava fang,
tu em parlaves del castell de bastonets de les orelles.
Tot fregint espàrrecs,
me’n cantaves les excel·lències
i jo ja en notava l’olor de cotó
i em bullia la sang.
Ara que em recupero del part de la pantera
i m’he enfilat —exhausta— fins al merlet més enlairat,
m’he enganxat amb la cera inevitable
i he maleït mil vegades el teu nom,
esperança.

Cremeu la Fender

Per a més informació:

– Llegiu un altre poema del llibre a Doble canya

– Llegiu un article de Carles Hac Mor