L’adaptació teatral de la Disputa de l’ase, d’Anselm Turmeda (editorial ReMa 12, 2009), és un text fet per Albert Mestres i per mi.

Les cançons (musicades per Marc Egea) i els fragments en vers són meus. La resta és elaborat entre Albert Mestres i jo.

Llegiu l’entrevista que ens va fer Marc Colell per a la revista Lluc (juliol-setembre 2009).

Cançó dels desplaers

A canvi del festí, l’enterrament;
del panxó de riure, el lament;
del goig, la pena;
del braçalet i el collar, la cadena;
dels grans palaus,
fosses com caus;
de les cançons, el crit del que agonitza.
Fra Anselm, com veig que us faig la guitza!

Veient el món tan fotut i cardat
i que tothom fa vida de malvat,
vull explicar-vos què em va succeir
una vegada en un bosc lluny d’aquí.
Era una albada d’estiu. Lliscadís,
voladís, vaig saltar del llit, feliç
de veure encara la lluna brillar
blanca i toveta com un tros de pa.
Cercava, cavalcant, un lloc ben fresc
i vaig trobar un verger tot floralesc,
tot ple de fruits, de flors i arbres i branques
i ombres, on vaig dipositar les anques.
Allà naixia una font amorosa
que murmurava dolceses. L’alosa
encantada cantava melodies
que daven mel a les orelles mies.
Era tot tan perfecte i rebonic
que us dic que em vaig haver de fer un pessic
per comprovar que no m’havia mort
i m’havien hissat al gloriós hort.
Ajagut com estava entre la molsa,
em va venir una soneta tan dolça
que em vaig quedar de sobte ben fregit,
amb un fil de bavalla sobre el pit.
Entre somnis vaig veure que el boscatge
es tornava borrós, com un miratge,
i eixia un animal de cada cau,
més dels que mai heu vist o imaginau.
Vaig veure-hi elefants tromputs, pelats,
zebres zebrades i tigres tigrats,
cigales, lleopards, escarabats,
girafes i formigues, ratpenats,
cabres, cabretes i cabrons cornuts,
llebres saltaires, conills orelluts,
mules tossudes i bous bonyeguts,
serps llargarudes i garrins ventruts.
Vaig veure-hi dromedaris, esquirols,
capsigranys, gamarussos i mussols,
orangutans i micos i mandrils,
llangardaixos, varans i cocodrils,
eriçons, escorpins, pugons, felins,
falcons, pollins, escurçons i mastins.
Rucs, cucs, xots, corbs, llops, polls, bens, galls, gats, rats
bruts, curts, molls, forts, fers, bells, lleigs, xics, llargs, fats.
Hi havia tota l’arca de Noé:
n’hi havia centenars, o mils, ben bé.
Només faltaven les bèsties del mar
i us he de dir que no m’estranya, car
raps, sardines, llobarros i taurons,
lluços, anguiles, carpes i seitons
fora de l’aigua s’ofeguen, amics,
i no voldrien passar aquests fatics.

Cançó de la llibertat
dels animals 

Cartell de les representacions al festival LOLA

La nostra vida és cosa fina,
perquè a nosaltres
no ens cal cap llei divina
o de les altres.
Les bèsties sabem viure
tal com som i és ben lliure
l’animal que corre i remena
la cua i es grata l’esquena
i volta, salta, gira, menja
el que li plau i fa i desfà
i li és igual i tant li fa
si és dilluns o diumenge.

Cançó del follar

La tia du el nebot al llit
pensant que és son marit,
el nét té afer amb la padrina
pensant que és sa cosina.

L’oncle, la néta, la cunyada,
la mare, l’amic, el veí,
el del colmado de la cantonada
carden i carden no saben amb qui.

Mosquit:

Els mosquits ens mengem amb gust
tot exemplar de gran senyor:
el papa, el rei, l’emperador,
es digui Alfons, Benet o August.

Poll:

Com que tenim molta rusca,
ens atipem de carn fresca,
de la tresca i la verdesca,
i fem gresca i ballarusca
alliberant la ventresca
a l’estopa del que ens pesca.

Corc de les dents:

No tenim miraments
a deixar-vos les dents
fetes un nyap.
Fra Anselm ho sap,
que li hem deixat com una coca
el que tenia dins la boca.

Cançó de la intel·ligència dels animals

El gat és d’allò més polit.
El gos és un gran herborista.
El gall sap entonar el seu crit
a l’hora en punt, i no es despista.

Si el pare del cucut és vell,
el fill l’alimenta i l’ajuda.
No vol la femella el camell
si abans son pare l’ha tinguda.

La tórtora està moixa
si el mascle li ha finat.
La dona no l’ha acomiadat
que amb un altre ja boixa.

Turmeda, al públic, ofegat per la música:

Cartell de les representacions al Teatre Principal de Palma

Dat pel cul pel collons de ruc,
vençut per raons tan infames,
ja em veia llançat a les flames,
cuit a la planxa amb el meu suc.
Jo, convertit en fricandó!
Jo, convertit en mandonguilla!
Ja em deia “Turmeda, tu guilla!”,
quan se’m va acudir una raó
que seria definitiva
per deixar de gastar saliva.
Quan Déu va venir a la terra
a apedaçar la desferra
de l’ànima dels humans,
que no eren ni bons ni sants,
ans pecadors reincidents,
més ben dit, impenitents,
creieu que es va disfressar
de bacteri o porc espí,
de suricata o garrí?
O que se li va acudir
d’encarnar-se en un varà,
un llimac o un escorpí?
I ca, Jesús va ser humà!

Anuncis