L’oscultor va ser publicat per Galerada el 2002 gràcies a un premi Amadeu Oller ex aequo.

Vet aquí alguns dels poemes que, per manca d’espai, van quedar inèdits.

El color és un presagi
que endevino per les fissures
de la figura que omple el pla infinit.
I a mi mateixa.

El color és un presagi
singular, únic, autònom,
que incita a engolar-se
zigzaguejant
per les escletxes del gran poema.

Els núvols es recreen
dansant amb les Torretes i el far.

*                *

Una fulla besa
àvidament
l’interior de l’aigua amb
desig de nítida presó.

*                *

El lent equilibri
del crepuscle
(ombres fines).

*                *

Digue’m què hi ha,
digue’m què esvalota
el sepulcre dels mil dies
de l’estiu.