Projecte de fotografia, vídeo, música i poesia amb Betina Kuntzsch i Josep Manuel Berenguer.

Betina Kuntzsch va ser artista resident a Nau Côclea l’any 2008.

MEDUL·LAR

Text publicat a Una nau enmig del blat. Nau Côclea 15 anys, editat per Nau Côclea el desembre de 2012.

En Carles Hac Mor havia dit a la Clara que jo potser era la poeta que buscaven ella i la Betina. Vam quedar a l’estació de Sants, abans que la Betina agafés l’avió cap a Alemanya. Em va ensenyar fotos i vídeos d’antenes, roselles, cargols, carreteres, baldufes, insectes, llavors, ombres, trens. Enlluernador. Evidentment, vaig acceptar la proposta. La Betina havia estat unes setmanes a Nau Côclea buscant punts volats i eles geminades, i a fe que n’havia trobat. La meva feina havia de ser donar-hi una forma literària, tal com pertoca a les eles geminades, que són literàries en essència. I també era qüestió de donar-hi una certa estructura narrativa, en el sentit obert del terme. O sigui que m’hi vaig posar. M’interessava penetrar en les imatges i jugar amb la forma superficial i profunda de la ela geminada. El punt volat tenia un sentit molt interessant d’endemig, de procés, de pont, d’òrbita.

PÈL·LET

Pèl·let volat. Embranzida cap a esdevenir. Si t’hi fixes, és a tot arreu, partícula de l’èter. El món és una constel·lació de fragments cristal·litzats.

Amb els anys he comprovat que les coses rutllen per si mateixes i que la dificultat radica a deixar fer el no fer i el silenci. El projecte de la ela geminada caminava sol i nosaltres només l’havíem d’acompanyar. Hi havia una cosa que funcionava des de dintre.

TARAL·LA

Airecel d’enllà de l’horitzó. Que tornin els magalls i descriguin el seu ritme oscil·lant. Que el món sigui precís per un moment. Que fendeixi l’espai el bec, com un coltell. Airecel d’enllà. Que prediguin els magalls, com una falç. Que les coses es vinclin sota el seu pes. S’esllavissin, s’esllangueixin, s’eslleneguin, s’esmadeixin els cabells del seu solc. Col·lideixin. Airecel de més enllà de l’horitzó.

Els textos venien i jo intentava traduir-los a l’anglès perquè la Betina els entengués. Amb el regust de les paraules, ella reinterpretava les imatges. Aleshores va aparèixer en Josep Manuel Berenguer, que va obrir la porta del so. La imatge, la paraula i la veu van convertir-se en una experiència integral. Va ser una feinada preciosa. En Josep Manuel i jo anàvem quedant a ca seu i vam anar trobant el so de cada poema (un so que potser ja era el batec essencial del poema), i amb el so venien els vídeos de la Betina (com si el so també fos el batec de la imatge) i apareixien branques i fulles i fruits i les arrels s’enfonyaven més endins.

La meva peça preferida és “Damisel·les”. La imatge i el so hi són una mena de miracle. De vegades no t’ho pots acabar de creure, que passin aquestes coses. És el benefici de fer-ho tan bé com pots des del lloc on ets i no des del lloc on t’agradaria ser, però no hi ets. Les aportacions no se sumen. Tampoc es multipliquen. Més aviat parlaria d’alquímia.

DAMISEL·LES

Vespa, vertigen, volum. Canten les guspires del món palpable. Tot és la seva cintura i el fibló. Flueixen el riu i la llum que omple la petitesa del prat.

L’aranya que domina l’aigua estancada. Geometria sòlida, catedral medul·lar. Els capgrossos dansen música verda.

La llum que travessa les fulles és esmalt tessel·lat a terra. Rebota i s’enfonya a les esquerdes de les pedres. Arabesc.

Cigne que penetra l’ésser. Les coses són clares i s’empenyen amb potes amples. El món és una estructura de plomes.

Escarabat, lluir llum. Alguna cosa vibra a les seves potes. El fil de vent s’ha desfet i l’horitzó és una antena.

El resultat, per dir-ho d’alguna manera (diria que tot és en procés i la solidesa del resultat és només aparent), va ser un vídeo (fet de clips) i un recital, que va consistir en la lectura en directe dels poemes (amb els efectes de so) sobre el vídeo. Va ser a l’Ateneu Barcelonès. Fantàstic.

Tot són portes i finestres. Treballar amb la Betina i en Josep Manuel, respirar el seu art i la seva persona, va ser un gran regal i n’estic molt agraïda. De fet, la cosa no va acabar amb la ela geminada. Després hem fet més intercanvis, i em sembla que no quedarà aquí.

Però tornem al que ens ocupa. Dos exemples més. En primer lloc, tres fotogrames d’“Al·literació”, un poema que es va convertir en vídeo. Em fa l’efecte que els poemes són sers vius.

I, per últim, la meva imatge preferida. És un fotograma d’un vídeo meravellós on es veu un caragol que travessa la imatge de baix a dalt. Tinc el quadre penjat a una paret del despatx. Cada dia ens saludem.

(Quan tingui la imatge l’afegiré.)