You are currently browsing the tag archive for the ‘Albert Mestres’ tag.

la sang, la sang, ah que bona la sang,
carcasses tots d’un ésser moridor
xuclat per sempre al profund esvoranc,
un llarg camí del no-res al no-res,
perduts en les versions del temps distès,
entre els miralls de la gran combustió

Albert Mestres
Del llibre Comèdia (Edicions 62, 2008)

som déus a punt de ser expulsats per sempre
perquè la culpa doncs de qui serà?
aquesta culpa que no es pot triar
de qui de qui serà?
la culpa de ser nen ser home o dona
de qui de qui serà?

la culpa de patir de ser egoista
de perdre i de guanyar i de ser tirà
ser esclau ser blanc ser negre ser jueu
de qui de qui serà?
ser palestí ser jove gran o vell
de qui de qui serà?

(fragment de Comèdia, Edicions 62, 2008)

9

I llavors una bufetada et gira

la cara, diu, és la llum, i un gran mal

t’explota als pulmons, i un tro, i diu: ¡au tira!

I allò és l’horror, sol entres a la plaça

banderillat, xic, escornat. La caça

ha començat, la vella et fa el morral.

ooo

Ve la tieta Maria amb…

pop

Ara paro.

I et parlo de casa estant, de nit,

bo i fent-me companyia, més o menys. Se m’acut

que és ara que ho llegeixes, en el teu ara, no

en el meu en què et parlo. Vull dir que els ares són,

segons com, el mateix solapat: segons com,

ets aquí perquè et parlo. Se m’acut que és estrany

el temps. No entenc com és que s’esdevé la vida.

Ombres xineses, mans que parlen per a algú.

Jo què sé si hi ha algú. Jo hi sóc, però m’adono

que el món és fet de codis indesxifrables, com

el que se succeeix en la teva comèdia:

una cosa subtil que entra i surt i s’amaga

i saps que no-reseja, i és justament perxò

que diuen els teus versos, com les ombres xineses

per a ningú, que diuen ni poc, ni molt, ni massa.

Ombres xineses? Dic:

parlaré com qui diu

no les coses que veu o que entén o analitza

o que s’inventa i prou, sinó les coses mòbils

que s’esquitllen com tu, que treus el nas i tornes

a entaforar-te al llibre, però no pots desfer-te

d’aquests versos que has fet. I es desfan aquests versos

ara l’un, ara l’altre, torno enrere, me’n vaig

endavant, un acord, un nus de carreteres,

un m’estiro, m’arronso. Dic: et veig en els versos

i em fan més companyia que jo, com si diguéssim.

pop

Deixa’m passar, diu l’altra, que tinc feina.

pop

En un moment o altre soparé quatre coses.

Però abans et llegeixo aquí i en el meu ara

i et dic coses sabent que del teu ara estant

estàs imaginant-me a la taula de casa,

pilons de llibres, discos, l’ordinador, la nit,

les sabatilles, jo amb els peus freds, no engego

la calefacció, aviat soparé,

però res, quatre coses, no hi penso quan escric.

I t’ho diré. Dic m’agrada aquest llibre

que has escrit, no sé dir-te si més o menys que els altres,

vull dir de poesia sí, però de teatre

o narrativa no puc comparar, ni idea.

De poesia sí. Ja t’he dit que m’agraden

els altres, però aquest, aquest és impossible,

no entenc com ets capaç d’escriure aquestes coses.

Torno a ficar-m’hi a dins. M’ho empasso, enlaio, dic:

pop

Tercer Graó. Diu: sóc un caragol,

per llà al jardí xip xip faig caminoi,

duc la caseta menjant una col.

Hi ha de tot a la casa modernista

i em pesa, però sóc possibilista:

patim patam vaig fent tip i mansoi.

pop

Com que estic escrivint en temps real, està

plovent de cop i volta. Per sort, he entrat la roba.

Encara no he sopat. Imagino que albertes

el que t’explico. Dic: m’agrada el llibre. Dic:

volia fer una crítica, però el llibre m’agrada

massa i no sé què dir. Per dir-los que m’agrada

moltíssim no dic res. O dic aquest poema.

Dic: dic aquest poema. Ara callo i llegeixo.

T’ho he dit, que el vaig llegir d’una sola tirada?

Vaig parar per dormir.

Pararé per sopar.

Tinc els peus congelats. Com volies que fes

una crítica? Què volies que digués?

pop

Nineta, cauen les flors, corre l’aigua,

tot se’n va sense deixar petja.

ooo

És que el llibre m’agrada tant que em poso a xerrar.

Dic: Heràclit ja ho deia que tot se’n va. Doncs jo,

riu avall, per les branques. I continuem, que diu:

pop

… el que pot ser i deixar de ser i el do’m

t’ho abocaré al silenci tartamut

ooo

testimoni d’un univers inútil,

cec, buit, ja que és possible sense tu,

d’un món rodant sense sentit, d’un fútil

trescar cap al no-res, però riurem

del mort i de qui el vetlla, i saltarem

i correrem tots dos i cadascú

ooo

i plorarem perduts en la foscor,

però riurem, riurem cançons, poemes,

misteris, sortilegis, sense por,

endevinalles, pols, tot cendra i pols,

fins al final del món, que dolç que dolç,

tu i jo: només dibuixos, teoremes.

pop

És per exemple en llocs com aquest que m’encanto

perquè veig la substància amagada que toca

el cuc que em saltirona amagat a l’ametlla.

ppp

… som déus a punt de ser expulsats per sempre

perquè la culpa doncs de qui serà?

aquesta culpa que no es pot triar

de qui de qui serà?

la culpa de ser nen ser home o dona

de qui de qui serà?

º

la culpa de patir de ser egoista

de perdre i de guanyar i de ser tirà

ser esclau ser blanc ser negre ser jueu

de qui de qui serà?

ser palestí ser jove gran o vell

de qui de qui serà?

ooo

de riure de plorar i de ser feliç

de la tristesa i de gaudir i la por

i la innocència i la perversió

de qui de qui serà?

i de ser pare o bé de no ser pare

de qui de qui serà?

ooo

la culpa de l’amor i el desamor

la culpa de l’oblit de la passió

de viure del desig i de la mort

de qui de qui serà?

la mort la mort la mort la mort al mar

de qui de qui serà?

oo

Ara no et queixis, dic, que t’he deixat lluir.

ooo

… i quan t’atrapi vet aquí per fi

allò que deixaré de fer, les coses

que estimo, el sol que escaires traça enclí

llepant amb llum el terra i les parets,

la meva taula estimo, paperets,

llapis, la ploma i tinta i tot de noses,

ooo

trobar els teus peus estimo al llit de nit,

els matins de diumenge mandrejant

entre tu i els llençols mig adormit,

fer un volt amb tu en silenci a ple migdia,

i tots dos passar comptes cada dia,

la llet, les tasses de te fumejant

ooo

a la tarda, venir-te a saludar

més que res i amb xiu-xiu obrir-te els ulls

com a les faules, i dir-te que és clar,

i després en dues o tres paraules

la nova passió de demà com baules,

i no diré el que no faré, mil fulls

ooo

d’enyorança omplirien l’infinit

del que no serà mai, el que he fallat,

tot el que buidarà la meva nit,

el que no hauré estimat ni conegut,

no hauré tastat, tocat, recorregut,

pes d’elefant de tot el no passat,

ooo

ni diré pas el que no escriuré mai,

poemes i històries que no seran,

la vida eterna de per riure rai,

que és inversió sense futur ni fruit

i que caurà també un bon dia al buit

quan tots els poemes s’esborraran.

ooooo

oooooooooooDe Comèdia (Edicions 62, 2008)

Visita la meva pàgina de Facebook!

Visita el meu bloc en anglès!: It's word it

Join 58 other followers

Arxius

març 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« febr.    
 12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
2728293031  
%d bloggers like this: