You are currently browsing the tag archive for the ‘Christelle Enguix’ tag.

Estimada Christelle,

Des del fred de plom de Lleida dirigeixo aquesta carta a l’alegria irisada d’Arenys, llum fèrtil i suau prenyada de color, de mar, per fer-te saber que les teves paraules senzilles i fondes m’han somogut les aigües del cor i han estat un bàlsam per a moltes ferides que potser ni conec, però que s’han evaporat, brollant-me del ulls, per fer-se una amb el pit ample de la mare vida que ho estima tot tal com és.

M’he llegit el teu llibre d’una tirada tranquil·la, parant per respirar, per sentir-te i sentir-me, per deixar ressonar el teu mar en el meu. Tancant els ulls enlluernada, plorant i rient, feliç i commosa, bressada en un úter d’amor que ha sacsejat pregoneses petitones que havien oblidat la seva veu i ara han sabut emergir perquè tu has tingut la valentia de donar-te en les paraules.

T’escric per agrair-t’ho. Per dir-te que Tot el blat és una joia lluminosa. Moltes gràcies per haver compartit el teu misteri amb nosaltres, per haver revelat aquestes imatges precioses en formes i sons que són per a mi una epifania d’amor. Moltes gràcies, Christelle.

M’he trobat en el teu llibre. M’he retrobat. Amb les teves paraules sinceres i rotundes, dolces, certes, he pogut deixar espai a una Laieta que sent que sí, que l’univers és una mare que l’estima, i que la vida és misteriosa, cristal·lina, fugaç, brillantíssima, i que sap que està perduda en aquesta abraçada perfecta, i que és així com és i ha de ser, i que està cansada de voler controlar aquest amor indescriptible que tan sovint rebutja perquè la supera del tot.

Té un valor tan gran que els humans compartim les experiències entre nosaltres! Em sembla que tots estem profundament connectats i que tots tenim el mateix cor. Som el mateix cor. Ens posem noms diferents, però tots som el mateix. Per això creixem junts, fent-nos de reflex els uns dels altres, i el que tu vius ho visc jo, i el que tu entens ho entenc jo, i el que tu estimes ho estimo jo. Ara sento que sóc el teu fill, que tu ets la meva filla, que la terra on germinem és la mateixa, que les llavors que donem són les mateixes, que l’aigua que ens nodreix és la mateixa.

I això em fa profundament feliç i em tranquil·litza, perquè no trobo cap motiu per jutjar ningú ni per jutjar-me a mi mateixa. Llegint el teu llibre he sentit que la vida és perfecta i nosaltres som perfectes, que les coses importants són molt poques i molt simples, i que potser només cal deixar-nos ser el que som. Que ara ja tenim entre les mans el millor que ens pot passar. I que tot és irrepetible.

Ja ho veus –i ho saps–, Christelle, el que provoquen les paraules. Crec que estava preparada per sentir-me en el teu llibre, i per això ahir em vaig trobar un paquetet a la bústia amb el teu nom al remitent. Tinc la sospita que quan l’escrivies, en el teu cor, que és el meu, ja hi devia haver la llavor de la comprensió que ha emergit en mi en deixar entrar dintre meu les teves paraules.

O sigui que tot deu ser tal com ha de ser.

Sóc feliç de ser tan fràgil. Et podria dir que

ja no sóc branca.
sóc arbre.
———però trobo tota l’aigua
en les arrels de la mare.

Em sembla que jo també puc dir ara que “s’acosta nadal i no em reconec”. Els teus poemes han alimentat un “tronc sagrat”, el meu arbre tectònic fet d’amor. Perquè sento que visc en la “intimitat abissal” de què parles, no me n’havia separat mai. Una descoberta “directament proporcional al temps que queda / per viure.”

No sé si ho saps, però jo he passat dies molt feliços al carrer de l’Església d’Arenys de Mar, amb uns oncles i uns cosins que em són uns segons pares i uns segons germans. Justament dijous vaig tornar a veure a Calella el meu oncle, el marit de la directora de l’escola del teu fill. En part escric perquè ell estima tant la poesia. L’estima i la viu. Tot està lligat i tot té el seu sentit.

Qui ho hauria dit, quan ens vam conèixer a un carrer de Gandia, que ara estaria copiant un poema teu en què parles de les primeres passes del teu fill en un espai tan proper a una casa on he estimat tant i m’he sentit tant estimada!

església, 51

cada mil·límetre del sòl de casa
aprèn la incipient verticalitat del teu cos,
passes intrèpides i zigzaguejants.
metòdicament cada objecte memoritza
la devoció salvatge amb què l’indagues.
fins i tot l’aire t’endevina les ones
imprecises, vibrants, de la veu.
aviat la mar sabrà remorejar el teu nom.

Que bonic, Christelle!

Com m’agrada reconèixer que sí, que m’abandono a l’abraça de la vida, que

hem endreçat les síl·labes
de sorra i el silenci, cadascuna
de les passes que farem i l’onada,

l’onada infal·lible que les esborrarà.

Moltes gràcies, Christelle, per haver-nos fet el regal sagrat d’obrir el teu cor.

Teva,

Laia

 

com l’escuma i l’onada, nosaltres. et mire
al fons dels ulls i em reconec: lava
que habita al cor radiant del volcà.
contemple com creix un cirerer d’arboç
des del ventre humit de la terra. et respire
tota la llum per omplir-me els rius
de la pell d’espores de joia. voldria retenir
l’aigua ràpida i preciosa de l’instant,
però el temps on ens banyem és sempre un altre.
prompte arribarà l’hora encesa de la paraula
i aprendràs a dir-me
mare.

 

Christelle Enguix

 

NOMS

Dius el mot aigua i endinses els dits
al cor de l’arena. Pronuncies el mot sal
i t’empolsimes amb pebre negre el vapor
del plat. Adéu, i dintre teu demanes
que es faça etern l’instant.

Insistim a posar noms a les coses; elles,
tanmateix, mai no reconeixen allò
que les anomena.

Christelle Enguix
Del llibre El cor del minotaure
(València: Editorial 3i4, 2009)

HE OBLIDAT EL TÍTOL D’AQUELLA PEL·LÍCULA

Sovint acaba passant per error, l’amor.
Aquell vespre de març havíem d’anar junts al cinema
però inexplicablement hi van suspendre la projecció,
i tu em vas proposar el far, un café…

Era amarga, la cervesa. Negra
com la fusta de la nit.

Les nostres petjades a poc a poc s’allunyaven
dels hiverns.
Els teus ulls eren dos peixos d’aigua
dolça cercant la mar. S’inflamava
el vent sobre la sal; vas abraçar-me.

Ho recorde cada primavera, quan em tremola a la pell
el primer verd de les fulles.
Mai no he trobat una abraçada així.

Christelle Enguix

Visita el meu bloc en anglès!: It's word it

Join 60 other followers

Arxiu

Juliol 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« maig    
 12
3456789
10111213141516
17181920212223
24252627282930
31  
%d bloggers like this: