You are currently browsing the tag archive for the ‘Joan Brossa’ tag.

.

III

La gent emet judicis
idèntics en el desordre,
encara que tard o d’hora
hagi d’acceptar el seu
món com una mera il·lusió.
I tothom us demana resplendors
o poder cavalcar força lleons.
Ningú ja no s’endinsa al laberint
portant unes balances a la mà.
L’ombra els fuig pel mirall.
Duen barret al cervell.
Sang de cera els dóna vigoria.
¿Es relacionen les paraules
a mesura que les creences
relaten pactes inventats
que només estan d’acord amb les paraules?
I ¿què sabem de l’origen dels temps?
¿Qui baixa portant un llamp
l’escala del firmament?
El mar de baix és igual que el de dalt,
i les afinitats ens influeixen.
Prou moviments de salutació.
No hi pot haver fronteres definitives.
Del sostre cau una gota de foc.
Noto que a terra hi corre una energia,
segurament com la que mou els astres.
El món hauria d’ésser dividit
horitzontalment per afinitats,
no pas verticalment i sense fronteres.
Hi ha coses que vistes
són més senzilles que explicades.
No és bo que un crani
pugui servir de timbal
i els sons es converteixin en sorolls.
No. La sonoritat de la veu,
la seva força modulada,
reuneix les energies del pensament
si entre les síl·labes de les paraules
barreges les lletres dels punts cardinals.
Però jo no seré jo si no supero el temps
i un llamp mal dirigit m’encén l’escombra.
Tal com darrere la veu hi segueix l’eco,
el món és unit
per correspondències
que no indiquen cap calendari.
Transformo la serp en un tros de corda.
Seguint els passos del pensament
més enllà de les aparences,
avui només presto atenció
a formes triangulars.

Joan Brossa

Del llibre Sumari astral (Edicions 62, 1999)

LES TEVES MANS

Embolcallen amb vels goig i tristesa.
Són sostre d’una xarxa de perfum,
són els ventalls, amor, del meu costum
i serveixen d’espasa a la sorpresa.

M’agraden quan alegen entre el fum
o quan remouen brins de senzillesa;
les teves mans són alegria encesa
i fulles d’un pomer al clar de la llum.

Castellets de l’amor. Flames de ploma.
Són banderetes del teu parlar. Són
i toquen sense pes, clares d’un món

que tu modules des dels teus Bagdads.
Respires per les mans, amor. Són poma
i estel saboner quan renten els plats.

Joan Brossa

mix brossa coberta CAM00826CAM00860Pop-arbre pop arbre de canto

NOSTÀLGIA

Oh veritats
permanents, encara que silencioses
per falta d’expressió!

DIAGRAMA

El fet és que
milers d’homes adinerats
determinen el destí del món,
i en fer-ho s’orienten per un
principi fonamental:
augmentar els beneficis.

(I fins quan durarà aquesta estructura?)

LA GÀBIA FELIÇ

La resignació cristiana és
la forma d’espiritualisme
de què més es valen
els qui disfruten de béns
materials i tot ho redueixen
a simples relacions de diner.

PASSA UN OBRER

Passa un obrer amb el paquet del dinar.

Hi ha un pobre assegut a terra.

Dos industrials prenen cafè
i reflexionen sobre el comerç.

L’Estat és una gran paraula.

Els poemes de Joan BrossaNinot
que porta un
pes a la base i que,
desviat de la seva posició
vertical, es torna a posar
dret.

El poble.

La gent no s’adona del poder que té:
amb una vaga general d’una setmana
n’hi hauria prou per a ensorrar l’economia,
paralitzar l’Estat i demostrar que
les lleis que imposen no són necessàries.

Visita el meu bloc en anglès!: It's word it

Join 58 other followers

Arxiu

Abril 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« març    
 12
3456789
10111213141516
17181920212223
24252627282930
%d bloggers like this: