You are currently browsing the tag archive for the ‘Maria Josep Escrivà’ tag.

MELIC

Al centre incandescent del seu melic,
en era blanca d’amplíssima nuesa,
per tot el goig que abans no fou…:
aixeque una plaça.

Una plaça
al centre
incandescent
del seu melic.

Aixeque una plaça
amb aquell rebombori perenne d’alegries
indispensables per a poder aixecar una plaça
al centre incandescent del seu melic.

ZILBORRA

Bere zilborraren erdigune kiskalgarrian
zuritasun guztiz zabalaren biluztasunean zetzan
lehen izan ez zuen gozamen harengatik…
plaza bat altxatu.

Plaza bat
bere zilborraren
erdigune
kiskalgarrian.

Plaza bat altxatu
alegrien zalaparta amaiezin harekin
ezinbesteko loreak plaza bat altxatzeko
bere zilborraren erdigune kiskalgarrian.

(Traducció de Xabier Mendiguren)

OMBLIGO

En el centro incandescente de su ombligo,
en era blanca de amplísima desnudez,
por todo el gozo que antes no fue…:
construyo una plaza.

Una plaza
en el centro
incandescente
de su ombligo.

Construyo una plaza
con aquel alboroto perenne de alegrías
indispensables para poder construir una plaza
en el centro incandescente de su ombligo.

(Traducció de Concha García)

Maria Josep Escrivà

Anuncis

EL RIU

Per la porta de casa passa un riu.
No té el cos transparent ni té aigües tranquil·les:
s’arrossega feixuc com un gran embalum de ferralla.
Per la porta de casa passa un riu.

No conec cap més riu on naveguen de dol
eterns seguicis de llunes, ocells
estimbats des dels cims dels gratacels.
Per la porta de casa passa un riu.

No hi ha silenci. Dia i nit remor
de riu. I si un instant a penes calla,
des d’algun lloc d’impossibles irrompen
inconsolables sanglots de sirena.
Gemeguen i gemeguen les sirenes,
però no hi ha encanteri per a oïdes sordes.
Per la porta de casa passa un riu.

A l’alba, un home,
com una mata de jonc que les aigües
vinclen, rosega amb delit una pell
masegada de plàtan, i cavil·la
enraonies que li fan venir
salivera: “quin riu desgraciat que no duu peixos,
per la porta, per la porta de casa.
Per la porta de casa passa un riu,
i ni quan plou és riu, ni és ma casa”.

A l’avinguda Blasco Ibáñez de València, any 2000

RIJEKA

Pred pragom moje kuće teče rijeka
nema bistro tijelo niti mirne vȍde:
i teško se proteže poput starog željeza.
Pred pragom moje kuće teče rijeka.

Ne znam ni za jednu rijeku gdje plove
u crnini vječne svite lunâ, ptice
što strmoglavo lete s vrhova nebodera.
Pred pragom moje kuće teče rijeka.

Nema tišine. Danonoćan žubor
rijeke. Ako na tren malo utihne,
iz nekog nestvarnoga mjesta prodru
neutješni uzdisaji sirene.
Zavijaju, zavijaju sirene,
ali nema čari za gluhe slušače
Pred pragom moje kuće teče rijeka.

U zoru, jedan čovjek
poput busena šaša što ga vȍde
savijaju, željno gricka zgaženu
koru banane i potom zaroni
u svoje teške misli pa mu navru
sline: “kako li je nesretna rijeka bez riba,
pred pragom, pred pragom moje kuće.
Pred pragom moje kuće teče rijeka,
i kad kiši nije rijeka nit’ meni dom”.

(Traducció al croat d’Anja Brtan, Marijo Lončar i Kristina Mihoković)

EL RÍO

Por la puerta de casa pasa un río.
No tiene el cuerpo transparente ni tiene aguas tranquilas:
se arrastra pesado como un gran bulto de chatarra.
Por la puerta de casa pasa un río.

No conozco ningún otro río donde naveguen de luto
eternos séquitos de lunas, pájaros
despeñados desde las cimas de los rascacielos.
Por la puerta de casa pasa un río.

No hay silencio. Día y noche runrún
de río. Y si un instante apenas calla,
desde algún lugar de imposibles irrumpen
inconsolables sollozos de sirena.
Gimen y gimen las sirenas,
pero no hay hechizo para oídos sordos.
Por la puerta de casa pasa un río.

Al alba, un hombre,
como una mata de junco que las aguas
tuercen, roe con deleite una piel
magullada de plátano, y cavila
habladurías que le llenan la boca
de saliva: “qué río desgraciado que no lleva peces,
por la puerta, por la puerta de casa.
Por la puerta de casa pasa un río,
y ni cuando llueve es río, ni es mi casa”.

A la avenida Blasco Ibáñez de Valencia, año 2000

(Traducció de Concha García)

Maria Josep Escrivà, Flors a casa (Ed. 62, Jocs Florals de Barcelona 2007)

.

…I PUNT

Avui he rodat la clau per últim cop:
disset del mes de març, i en van quaranta.
Refà el carter trajecte amb cartes noves,
carrer de Vega amunt: cap per a mi.
Una palput repunta amb vol distret
la primavera. Immòbil, la garriga
rebutja assedegada tanta llum
del març polsós. Reflectits als cristalls
he vist salpar vaixells cap a les Illes,
ells endavant i jo sense mirar
enrere (“a voltes sóc un nàufrag més…”),
i sort del te, que encara em reconforta.

Avui he rodat la clau per últim cop,
i han alenat balcons de bat a bat.

Als pins, les merles guardaven silenci,
quiet, irreparable, d’elegia.

…ETA KITTO

Azken buelta eman diot giltzari:
gaur, martxoak 17, eta honezkero berrogei.
Postariak bere bidea egiten du gutun berriekin
Vegako kalean gora: alerik ere ez niretzat.
Argioilarrak, bere hegada axolagabeaz,
udaberria josten du. Txaradiak, mugitzeke,
egarriz uxatzen du argi hori guztia
martxoko aire hautsezkoan. Kristaletan islaturik
ikusi ditut itsasontziak abiatzen uharteetara bidean,
haiek aurrerantz, eta ni atzera
begiratu gabe (“batzuetan naufrago hutsa naiz…”)
eta eskerrak teari, oraindik kontsolatzen nau eta.

Azken buelta eman diot gaur giltzari
eta balkoiak parez pare zabaldu dira.

Pinuetan xoxoak isilik, elegia baten
isiltasun geldi, erremediorik gabean.

(Traducció de Xabier Mendiguren)

Maria Josep Escrivà

Visita el meu bloc en anglès!: It's word it

Join 60 other followers

Arxiu

Novembre 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« oct.    
 12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
27282930  
%d bloggers like this: